Kaplan, o per què les fronteres importen

És irònic trobar un llibre que diu que les fronteres importen en un país on les fronteres importen. És irònic perquè trobar-lo a la resta del món occidental seria provocatiu, mentre que a Israel és una realitat avorrida i assumida. Vaig trobar Eastward to Tartary a una llibreria de vell de la part oest de Jerusalem, la meitat jueva d’una ciutat partida en dos. L’autor, Robert D. Kaplan, hi proposa un recorregut a l’estil d’un llibre de viatges pels Balcans i part de l’Orient Mitjà. La lectura ofereix descripcions que copsen l’essència de les nacions, dades històriques necessàries i entrevistes amb personalitats clau que analitzen la línia del temps amb la paciència de la distància; s’hi barregen veus tan distants com la d’un dels excaps del Partit Comunista romanès que va manar executar a Ceauşescu o el discurs pessimista del príncep de Jordània. Per sobre d’això, l’autor obre la constatació empírica que creuar una simple frontera pot implicar travessar dos mons, i que la globalització no és aquella onada imparable i homogeneïtzadora que havia de derruir murs entre nacions.

L’edició de Vintage Books.

Vaig constatar que Kaplan tenia raó —que les fronteres segueixen important— un parell de dies després. Era un matí de dissabte a la part jueva de Jerusalem, que romania silenciosa i apagada per la celebració del dia sagrat del shabbat. Les botigues estaven tancades, el transport públic no operava i homes vestits a la manera ultraortodoxa passejaven en un silenci concentrat. Per agafar un autobús cap a Hebron vaig haver de creuar cap a Jerusalem Est, la part àrab de la ciutat. Els carrers estaven pitjor asfaltats i tot plegat brutejava. L’ambient era del tot oposat: el mercat ocupava mitja avinguda, les fruites lluents i podrides s’escampaven en vagons de fusta i els venedors no paraven de cridar i descarregar mercaderies en un caos humà que mai no havia vist a la part jueva de la ciutat. Una prova més que pocs metres de distància poden separar dos mons de la manera més descarada i xocant.

Robert D. Kaplan va passar un parell d’anys de la seva joventut vivint a Israel. D’origen estatunidenc, va decidir marxar cap a l’oasi sionista per fer el servei militar —el seu cognom és habitual a la comunitat jueva—, veure món i guanyar alguns diners. El seu objectiu era viatjar: ha estat el que ha fet fins ara. Recórrer món també va fer que, mentre vagava per Atenes, conegués una jove noia grega que acabaria sent la seva dona. La descripció en base del viatge ha estat el fonament de la obra literària de Kaplan, entre el periodisme i l’assaig polític. Eastward to Tartary deixa entreveure que el punt —la ciutat, el poble, la muntanya— no sempre és el més important per entendre un país, sinó que moltes vegades la línia —el camí i els canvis que s’observen al anar d’un punt a un altre— ofereix els detalls que més poden arribar a enlluernar respecte la gradació de realitats:

Volar d’un lloc a un altre genera abstraccions, mentre que el viatge per terra ofereix una trobada cara a cara amb les realitats més bàsiques, fins i tot aquelles incòmodes. Prefereixo viatjar en vagons de segona classe i dormir a hotels barats. Així és com vaig viure i viatjar quan tenia vint anys, quan no tenia quasi diners ni manera de conèixer els caps d’estat, diplomàtics, homes de negocis o intel·lectuals. Ara tinc més contactes i una mica més de diners, però encara prefereixo el tren o l’autobús per sobre de l’avió: em permeten anar entenent.

Kaplan fa més política que literatura, perquè posa l’incís en la diferència històrica més que en el comú de la naturalesa humana. El llibre està ple de mirades cap al futur, d’entre les quals destaquen les fatals prediccions sobre l’horitzó de Síria, com la d’un periodista libanès que als anys noranta preveia el següent: “Règims com el siri han tingut èxit no només destruint les seves pròpies societats, sinó destruint qualsevol alternativa a aquestes mateixes. Com que cap alternativa pot sobreviure, l’elecció serà entre el control total o el caos total”. És a dir, entre Bashar Al-Assad o l’Estat Islàmic.

Robert D. Kaplan tal  com es deixa veure a la foto del seu compte de Twitter.

La història recorre el llibre i un dels seus participants destacats és Stalin. Entendre que l’antic dictador soviètic es considerava a si mateix “asiàtic” és entendre una mica més el per què de la brutalitat descarnada de les seves accions. Kaplan troba un eco entre la tradició assíria i mesopotàmica de l’Edat Antiga i els gulags massius, “l’ús monumental del terror, la grandesa del culte a la personalitat, i la utilització de mà d’obra presonera per fer camps de treball gegants”. La història i la geografia són corrents molt forts que fan entendre el destí de moltes nacions. Entre elles es troben homes excepcionals que neden en les contradiccions del que és humà:

‘El meu pare’ —em va explicar l’intel·lectual georgià Rondeli— ’tenia un amic, un actor prominent anomenat Spartak Bargashvili a qui Stalin va convidar al Kremlin. Spartak va seure ben de nit amb Stalin, mentre bevien vodka i parlaven georgià. Més tard, Spartak va voler marxar, però Stalin no el deixava. Finalment, va poder anar-se’n. A la porta, Stalin li va dir: “Vine a viure aquí amb mi. No tinc ningú amb qui parlar”. Stalin, em va explicar Spartak, l’estava mirant amb els ulls d’un nen.’

Les distàncies de l’espai i el temps —per tant, de la geografia i la història— no només canvien la política sinó també les cosmovisions i, per tant, l’espiritualitat i la idea de com s’arrela el món. Fa poc una amiga va tornar de Roma i em va explicar que al Vaticà no va poder pensar ni un sol segon en Déu. El paisatge, em va dir, estava carregat d’obres d’art, i per tant d’humanisme i més humanisme. Cap al final d’Eastward to Tartary, Kaplan descriu un sacerdot d’Armènia que d’alguna manera respon a l’observació de la meva amiga. L’autor entra a una església armènia de parets fosques, il·luminada per escasses espelmes i amb una única imatge sagrada petita i humil al fons. El sacerdot se li apropa i li diu a cau d’orella: “Entre les flames i la foscor dels murs et tornes part del misteri. Aquí no estàs distret ni oprimit per l’art. No em tornis a parlar, només observa!”.

L’obra de Kaplan és un manual empíric de reflexió realista. Anys més tard, el mateix autor publicarà l’assaig La venganza de la geografía, on dialoga amb autors del passat per entendre com són de determinants la història i la geografia en el futur de les nacions. Que el lliure albir no és tan evident, i que hi ha corrents més forts que la voluntat dels individus. Finalment, Kaplan també fa una petita oda a la solitud, aquella fidel i clarivident companya que passeja amb nosaltres pels camins: “No hi ha res més màgic que viatjar sol, sense amics i col·legues que condicionin l’opinió pròpia. És la autèntica soledat la que fa que el viatge valgui la pena: per aïllar-se amb les forces de la història, amb només els paisatges i els llibres com a guies”. El punt és el descans de trobada: la línia és la prova de la soledat.

FacebookTwitterGoogle+Compartir

Comenta

Categoria: Ressenyes

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>