Aleksandar Hemon: “Si no escrius sobre alguna cosa, no haurà existit”

Vam tenir l’oportunitat de parlar amb Aleksandar Hemon (Sarajevo, 1964) l’últim dia del Festivaletteratura, després de batre’ns en duel amb la televisió italiana que també esperava per entrevistar-lo. L’expectació eran gran: Hemon era un dels ponents del festival i el dia anterior havia omplert la Basilica Palatina di Santa Barbara amb una xerrada sobre Sarajevo, Chicago, i els perills del nacionalisme balcànic. Quan finalment va aparèixer, combinava una cara matinal de pomes agres amb pantalons curts i uns andares campetxans. Abans d’engegar la gravadora, ens va confessar ser fan de Josep Pla i haver passat l’estiu devorant The Gray Notebook ni més ni menys que a Palafrugell.

Bosni de naixement, Hemon va marxar de Sarajevo poc abans que esclatés la guerra l’any 1992. Des d’aleshores la seva llar és Chicago, la seva llengua l’anglès i els seus leitmotivs literaris l’exili, la guerra i el sempre escabrós tema de la identitat —el que s’espera d’un brillant jove balcànic que va a petar al melting pot estatunidenc mentre el seu país es desintegra en la distància. El seu format més habitual és el relat breu (ha publicat les col·leccions The Question of Bruno i Love and obstacles), tot i que també ha escrit novel·les (The Lazarus Project) i híbrids (Nowhere man).

Quan el vam conèixer, però, encara teníem un nus a la gola produït per la lectura del seu primer llibre de no ficció, The Book of My Lives. Aquí, Hemon repassa les seves diverses vides: la de jove periodista a la Sarajevo de preguerra, la d’expatriat arruïnat a Chicago, la d’escriptor que prova d’explicar-se a si mateix perquè tot plegat tingui sentit. A l’últim capítol, The Aquarium (que podeu llegir sencer al New Yorker), relata la mort de la seva filla de nou mesos a causa d’un estrany tumor cerebral. Vam parlar d’això i de tot el que ens va permetre el temps, calculat sense pietat per la seva agent de premsa.  

Aleksandar Hemon (c) Irene Pujadas

Aleksandar Hemon (c) Irene Pujadas

Escrius a The Book of My Lives que a la Sarajevo de la teva infància l’ètnia de cadascú mai no va ser important. Creus que això pot tornar a passar?

Caldrien unes quantes generacions. Per desgràcia, la majoria de la gent jove d’ara ha estat entrenada o codificada per pensar en si mateixos en termes d’etnicitat, per acceptar aquesta identitat reduccionista. Aquesta és una de les conseqüències de la guerra, que l’ètnia s’ha convertit en la dimensió clau de la identitat; fins i tot ha estat reconeguda a la constitució. És molt difícil pensar més enllà d’això perquè el sistema educatiu ho reprodueix. Crec que si el sistema educatiu canviés, amb un parell de generacions això quedaria suprimit. No surt de l’essència de la gent el definir-se en oposició als altres, has de ser entrenat.

Quina importància van tenir l’ètnia o la religió durant la guerra dels Balcans?

En realitat van ser un factor marginal. És cert que de sobte van sorgir totes aquestes ètnies que volien el seu Estat-nació, però no crec que fos aquesta la causa de la guerra, ni tampoc la religió. El problema principal era la presència de forces armades. Quan va caure la Iugoslàvia socialista, l’exèrcit es va quedar sense font de finançament; necessitaven una guerra per actualitzar el seu dret a existir. L’aspecte socioeconòmic als Balcans era potser més important que el conflicte ètnic. Hi havia una classe de gent amb moltes armes i privilegis perduts que volien guanyar de nou aquests privilegis, i tot això va confluir amb l’auge del nacionalisme serbi. Aquests conflictes polítics, en lloc de ser resolts al Parlament o en un procés democràtic, es van resoldre a l’exèrcit. No es van resoldre en absolut, de fet.

En un capítol expliques que un professor de literatura que vas tenir a la universitat es va convertir en un portaveu de Radovan Karadžić, i que veient-lo a la televisió vas extirpar “aquella juvenil part de mi que creia que hom pot retirar-se de la història i ocultar-se del mal en les comoditats de l’art.” Per a què t’ha servit l’art des de llavors?

L’art no pot ser un refugi contra res, com a molt una espècie de tranquil·litzant. Els escriptors tenen les mateixes responsabilitats que la resta dels ciutadans: participar en l’espai públic i organitzar els seus principis en algun tipus d’ètica política. Si tenen una major responsabilitat és per la seva major participació en l’esfera pública, a causa de la naturalesa del projecte literari. Potser en aquest sentit sí que hi ha una major responsabilitat. Però la cultura o l’escriptura no porten adherit cap principi ètic. Tant l’una com l’altra poden reproduir tant valors progressistes com idees racistes.

Hemon durant l'entrevista. (c) Irene Pujadas

Hemon durant l’entrevista. (c) Irene Pujadas

Quin rol van jugar els intel·lectuals serbis a la guerra?

Els intel·lectuals van ser els ideòlegs de la guerra. Va ser un conflicte molt planificat i escriptors, filòsofs, professors, etc., van ser una part essencial del procés. L’Acadèmia Sèrbia d’Arts i Ciències va proporcionar el marc ideològic per a la idea de la gran Sèrbia alliberada, la que Milošević volia aconseguir amb la seva guerra fallida. És aquella classe d’intel·lectuals que escriuen llibres només per casualitat; el seu projecte no és la literatura, sinó la nació. I aquesta nació sempre es concep com alguna cosa essencial, oposada a totes les altres i víctima de la injustícia històrica. Hi ha una idea equivocada sobre la guerra als Balcans, i és que va ser cosa de salvatges, quan en realitat va ser una guerra molt moderna. El genocidi va requerir una gran sofisticació militar i logística i una gran organització en les cadenes de comandament. En termes d’entrenament, armes i estructura, l’exèrcit iugoslau estava molt avançat.

Ahir vas dir que menysprees els autors que diuen ser la veu d’una nació.

Crec que tothom hauria de ser escèptic amb el discurs reduccionista i essencialista del nacionalisme. Qui decideix qui pot unir-se a la nació i qui es queda fora? A més, no tots els escriptors són bona gent. Hi ha escriptors feixistes i escriptors que recolzen projectes inenarrables de diversa índole.

La literatura formula preguntes difícils per obrir la possibilitat d’una resposta. Si no preguntes, no hi haurà resposta. Si no escrius sobre alguna cosa, no haurà existit

Hi ha molta literatura sobre la nostàlgia, la pèrdua de la llar, etc., però tu ets un escriptor expatriat i no sembles gaire nostàlgic de la teva vida a Bòsnia. Després de 20 anys deixes de sentir-te desplaçat?

Crec que la nostàlgia és una utopia atractiva, un passat reimaginat lliure de tots els problemes de la complicada realitat present. A mi aquesta espècie de passat editat m’interessa com a projecte narratiu; els meus personatges sí que senten nostàlgia. Però jo no vull viure al meu passat. Vull tenir una relació amb ell, però vull viure amb la gent que m’envolta ara. Visc a Chicago, estimo Chicago i no enyoro la vida a Sarajevo, encara que hi torni de tant en tant. A Chicago hi he trobat amics i gent amb la qual compartir la meva vida, no només la meva dona sinó també el barber, el carnisser, el cambrer del bar… la gent em diu ‘bon dia’ pel carrer, i per a mi això és important. Quan vaig a Sarajevo, a més, ja no és la Sarajevo del passat, la veig tal i com és ara.

La nostàlgia és per als llocs als quals no es pot tornar?

Sí, com més imaginat és aquell lloc més gran és la nostàlgia. També hi ha un altre tipus de nostàlgia, la nostàlgia col·lectiva inherent al nacionalisme. És l’enyorança d’una pàtria tal i com era abans que els estrangers l’envaïssin; un passat on res d’això passava, sigui el que sigui això. Aquella història que diu que si ens lliurem dels estrangers contaminants i de certs membres de la nació recuperarem aquell Estat bell i impecable. A l’antiga Iugoslàvia es va voler arribar a aquesta puresa de la nació mitjançant la neteja ètnica i el genocidi. I el tema és que aquell lloc mai no va existir, ningú  no l’ha visitat ni hi ha crescut. Com menys real és, més els entusiasma.

En l’idioma bosnià no hi ha distinció entre “ficció” i “no ficció” per a la literatura. La traductora del meu llibre no sabia com escriure el subtítol “no ficció” perquè la gent l’entengués 

El protagonista de les teves històries de ficció, Josef Pronek, té molt en comú amb tu tal i com expliques la teva trajectòria vital a The Book of My Lives. Tots els escriptors escriuen sobre si mateixos?

A mi m’agrada pensar-ho així: començo escrivint des d’una experiència personal que no he d’imaginar, però després la situació va creixent i allunyant-se de la meva experiència. Hi ha un nucli de mi en Pronek, però quan acabo d’escriure el llibre ja és una persona totalment diferent. Però sí, escriure és sempre quelcom personal d’alguna manera. El llenguatge és aquella cosa estranya que pertany a tots però alhora és només teu, perquè l’utilitzes per expressar els teus pensaments, sentiments i experiències més íntims. El llenguatge, fins i tot abans de l’escriptura, ha seguit sempre la mateixa trajectòria: de l’esfera personal a la pública, de la general a la universal. La bona literatura, la que m’agrada llegir i escriure, conté tant trets personal com impersonals.

Et resulta més fàcil escriure ficció que no ficció?

En l’idioma bosnià no hi ha distinció entre “ficció” i “no ficció” per a la literatura. Quan The Book of My Lives va ser traduït al bosnià, la traductora no sabia com traduir el subtítol “no ficció” perquè la gent ho entengués. El més semblant seria alguna cosa així com “històries reals”. Jo ho veig així: hi ha un terme general que és l’storytelling (explicar històries), que a un extrem conté les històries inventades i a l’altre les reals. El que jo faig és storytelling. Narrar històries reals no és necessàriament més difícil, però suposa haver de contrastar constantment amb les experiències dels altres: la meva germana, els meus amics, els meus professors… escrivint The Book of My Lives de vegades havia de cridar a gent i preguntar-los: “Això va passar així?”. La meva vida sempre s’ha solapat amb la dels altres, no és només meva. Jo només sóc algú que explica aquestes coses des del meu punt de vista.

Hemon explicant coses. (c) Irene Pujadas

(c) Irene Pujadas

Potser això ve del teu passat de periodista. Em refereixo a l’habilitat d’identificar el que és interessant en una història, per començar des d’allà i després parlar d’allò universal. Com aquelles històries d’immigrants a Chicago jugant a futbol i a escacs…

En realitat crec que mai no vaig ser gaire bon periodista. El que sí vaig aprendre d’aquella època és la necessitat de ser precís i conscient del lector. En literatura pots permetre’t confondre el lector, assumir que tal vegada seguirà pensant en això i en algun moment arribarà a certs pensaments o idees. En periodisme tot és més directe, i m’agrada haver-me apropiat d’aquesta qualitat. També vaig adquirir un pack d’eines, com ara escriure complint els terminis i sota pressió. Però potser el més important és que l’intercanvi entre escriptor i lector és més intens i immediat en el periodisme, i això m’agradava i em segueix agradant. Que em diguin si el que escric els sembla bo o estúpid.

A l’últim capítol de The Book of My Lives expliques la mort de la teva filla de nou mesos, a causa d’un rar tumor cerebral. Què va suposar per a tu revisar aquest trauma, fer-lo públic…?

Sovint, la gent que ha experimentat un trauma intens no en parla per protegir els altres de la dificultat. Jo em vaig trobar fent el mateix. Abans de posar-me a escriure sobre això ho vaig consultar amb la meva dona, perquè també és una experiència seva, i em va dir que fes el que considerés correcte. Jo em preguntava, per què fer-ho? Per què escriure sobre la mort de la meva filla? La resposta final va ser que no podia no fer-ho, perquè això significaria que hi ha uns límits en el que puc parlar. I això suposaria una derrota del projecte de l’escriptura. Significaria que sóc una espècie de farsant, algú que només escriu sobre el que no comporta dificultats. Seria com dir-li al lector: “No vull molestar-te amb coses difícils”. Però la literatura és precisament per a això, per molestar-te amb coses difícils. Wittgenstein, en el seu Tractactus logicus philosophicus, diu alguna cosa com: “Si pots formular una pregunta, hi ha una resposta”. La literatura formula preguntes difícils per obrir la possibilitat d’una resposta. Si no preguntes, no hi haurà resposta. Si no escrius sobre alguna cosa, no haurà existit. O almenys no haurà existit per al lector, però seguirà existint per a mi i significarà la continuació de l’aïllament, d’aquest “aquari” que descric al capítol. Simplement serà un aquari més gran, amb més plantes i més peixos.

FacebookTwitterGoogle+Compartir

També pot interessar-te...

  • Desdemona ascolta le storie dolente e avventurose di Otello e se ne innamora. Otello ascolta le bugie di Jago sul tradimento di Desdemona e vuole crederci. L'amor ens il·lusiona més sempre que hi ha una trama complicada i un punt de drama, dificultats i malentesos. És per això que Shakespeare…
  • Anna Rusconi, Matteo Colombo, Isabella Zani. Podria ser una sèrie de policies o l'enumeració de tres autors reconsagrats. Però no. Són els tres últims traductors a l'italià de The Catcher in the Rye que aquest matí de dijous 4 de setembre han compartit amb nosaltres el fruit de la seva…
  • “Hello, thank you for inviting me! Mantova is… okay!” Gary Shteyngart al Festivaletteratura, davant d’una multitud de mantovans escèptics Ha arribat l'octubre, i amb ell l'incertesa de la vida post-universitària. Nosaltres fem el que podem: algunes s'han integrat amb dignitat al món pseudolaboral, algunes alimenten la bohèmia barcelonina a ritme de…
  • Si ets un home que escriu, ets un escriptor; si ets una dona i ets escriptora, ets i seràs sempre una dona escriptora, amb aquest ‘dona’ per davant condicionant tot el que facis o diguis. Que això no és un discurset desfassat ho confirmava ahir al matí Elif Shafak, que a…
  • L’horari era intempestiu i les adversitats lingüístiques diverses, però res no ha impedit que aquest migdia ens atanséssim al pati de la Cortille dell’Archivo di Stato a veure si l’escriptor Andrei Kurkov ens ajudava a entendre alguna cosa del pastís russo-ucraïnès. Llibreta en mà i afrontant les dificultats amb dignitat,…

Comenta

Categoria: Entrevistes

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>