Sergi Pons Codina, les botes i la ploma

Mars del Carib és el nom d’una novel·la i el d’un bar on una colla de joves i de no tan joves amants de les drogues es reuneixen i actuen com canalles incívics. El protagonista, Blai, té la traça de combinar les seves aventures etíliques i speedístiques amb reflexions hilarants sobre el que era i és el Raval, sobre la prostitució de la nostra Barcelona, sobre la immundícia ridícula que és el món del treball. I ho fa sense que sembli un pamflet antisistema. He quedat per entrevistar el seu autor Sergi Pons Codina (Parets del Vallès, 1979) al meu barri natal, que també és el barri del seu llibre i del seu grup d’amics.

Sergi Pons Codina fa tard, l’espero a l’estació de Sant Andreu Comtal. M’envia un SMS dient-me que el tren ve amb retard però arriba mitja hora després amb un cotxe que té matrícula italiana. “La dona m’ha dit que el tren es retardava, he anat al bar a fer temps i he perdut el següent tren.” Pujo al cotxe, després de fer voltes aparquem i sortim del vehicle, em demana tabac i em diu que una tropa d’amics seus l’esperen a la taverna andreuenca La Birreta i que un cop hi entrem ja no hi haurà possibilitat de mantenir cap conversa civilitzada. Entrem a un altre bar del barri que és greixós i brut com el Mars del Carib de la seva novel·la homònima. “A mi m’agaden aquesta mena de bars”, em diu. A mi —Júlia— el que m’agrada són les olives que ens serveix el vell solitari de la barra. Comença l’entrevista.

SergiPons_CopyElisenda Lafarga Fernández

Sergi Pons Codina. (c) Elisenda Lafarga Fernández

De la tinta de tatuar a la d’escriure.

No sóc tatuador, el qui tatua és el meu soci a la botiga. Ell és el propietari del cotxe amb matrícula italiana que condueixo i és pràcticament l’ànima de la botiga; jo només forado, faig pírcings. Vaig provar de dibuixar i no me’n sortia, sempre he estat més de llegir i de pensar que de dibuixar. He llegit molt tota la vida.

Un es fa escriptor després de llegir més del compte?

Quan et fas escriptor? Jo encara no m’hi sento, suposo que has de tenir una trajectòria, dedicar-hi molt de temps i pensar-hi molt. Jo sóc moltes coses abans que escriptor. He fet un llibre i potser no en faré cap més mai. O sí, i no me’l publicaran mai. És difícil escriure després del reconeixement. Hi ha molts escriptors d’un sol llibre i és normal, potser amb el primer llibre has esgotat tot el que vols dir. Després pots dir… ara per on tiro? Si no véns de cap mundillo concret ni tens gaires estudis el reconeixement et pot fer sentir afalagat, pressionat, pot fer que vulguis anar més per l’estil que pel contingut i amb això et perds, perquè has de saber què pots oferir i què no.

La ironia funciona amb segons quines històries, però ha d’estar justificada. En el meu cas penso que la ironia és honesta, perquè és com som jo i els meus amics; en aquest sentit Mars del Carib és honesta però no cínica.

Gestionar el reconeixement costa, perquè no t’ho pensaves i et ve molta gent. Et vénen els de la biblioteca del poble, l’alcalde, la gent et mira amb uns altres ulls i te n’adones. Però jo crec que tot això no m’ha canviat en res. Per molt que 1984 sigui una bona editorial, no es mouen en l’àmbit del bestseller, i d’altra banda estem parlant del cercle reduït de la literatura catalana. Quants n’hi ha, que es dediquin només a escriure, aquí a Catalunya? Com a molt uns cinquanta. La Marta Rojals, que crec que va camí dels 50.000 exemplars, i després els de sempre, el Monzó i el Pàmies. L’any passat el Yannick Garcia, que es guanya la vida fent de traductor, va publicar La nostra vida vertical (L’Altra Editorial, 2013), que és un recull de contes que està bastant bé. Després hi ha l’Albert Pijoan, que ha escrit El franctirador (Angle Editoral, 2014), una novel·la negra raríssima, ubicada a la Polònia postsoviètica, i aquesta també és bastant bona… I tot i així aquesta gent es dedica a altres coses a banda de l’escriptura.

Una de les coses que m’ha fet gràcia del llibre… 

Ah, te l’has llegit? Molta gent que fa entrevistes té massa feina i només es llegeix els resums dels llibres.

Jo ho faig de franc i tinc tot el temps del món, si cobrés potser s’acabaria la meva puresa. (Riures.) En tot cas, una de les coses que m’ha fet més gràcia del llibre és la història del tirocoquisme i de l’Alana i la Davinia. Són una caricatura dels moviments socials o polititzats. Creus que és necessària una major dosi d’autocrítica en aquests àmbits alternatius/ideològics?

En Tirococa és una desviació del marxisme del segle XIX, és ric i va de comunista. El seu exemple dins la novel·la és una crítica als progres que són progres per quedar bé i no es mullen. Sol ser gent que ve d’un entorn social força privilegiat i que està molt preparada, com el mateix Marx i Engels en el seu moment —eren els que tenien més temps per pensar. Aquesta és una contradicció que sempre ha existit. Ho he parlat amb el Miquel Adam i alguns altres, jo vinc del rollo antifa marrano de Sant Andreu, que érem redskins però no estàvem tan polititzats: hi havia el sector més polític i el sector que ho era menys. Ara fa temps que he penjat les botes però he estat en mogudes antifeixistes, m’he xupat baralles, he estat detingut i això m’ha marcat per tota la vida. Arriba un punt que actituds molt dogmàtiques em semblen absurdes i infantils, un “jo sóc antifa perquè porto la xapa”. Afrontar el dia a dia amb consciència política sí que em sembla admirable, però em fa ràbia la gent que actua de progressista perquè estèticament està ben vist.

Pregunta canònica. Quin és el teu autor català actual preferit? I estranger?

Això dels autors sempre va a èpoques. De catalans et diria Pere Calders, sempre m’hi refereixo a les entrevistes. Després hi ha Josep Pla, odiat per mi a nivell personal, però que té una prosa que m’encanta. Pla és un cirugià de la literatura, per molta ràbia que li tinguis és imprescindible. Amb Manuel de Pedrolo en canvi em passa al revés, tenim sintonia política però ha fet tants llibres que n’hi ha alguns que els trobo molt fluixos… Joan Perucho és un altre món però també m’agrada força, era advocat i jutge, super culte, un intel·lectual. I de cop et surt amb un llibre de vampirs del segle XVIII que es dediquen a menjar-se la penya, te’l recomano, es diu Les històries naturals [Edicions 62, 1993]. Ara m’estic llegint Juan Marsé i com ell hi ha Vázquez Montalbán…  són autors que escriuen en castellà però que formen part de la literatura catalana, sobretot Montalbán.

A nivell d’escriptors estrangers hi va haver una època en què m’agradava molt Jean Ferdinard Céline, que va ser condemnat per col·laborar amb els nazis, va estar a la presó a Dinamarca… és un tio que a part de ser de dretes estava mig boig. 1984, la novel·la de George Orwell, va ser una influència per mi durant anys, la col·leccionava en diferents llengües i edicions, en dec tenir una vintena d’exemplars. Però a part d’aquest no hi ha cap altre llibre d’ell que m’hagi agradat molt molt. M’he llegit l’Homenatge a Catalunya, però vaja… Dies de Birmània de l’Orwell, també publicat per Edicions de 1984, potser és l’únic que està gairebé a l’alçada. En John Fante també m’agrada molt, i com ell altres escriptors americans com Kurt Vonnegut: he llegit Bressol de gat de les Males Herbes i el trobo recomanable. També admiro el rus Sergei Dovlatov i alguns llatinoamericans, el cubà Pedro Juan Gutiérrez i el colombià García Márquez, que és un lloc comú però no deixa de ser un referent. En canvi no vaig poder llegir-me sencera la Recherche de Proust, no s’acabava mai… Era acabar-me un volum i dir buf, passo. El mateix em va passar amb El Conde de Montecristo, que és d’aventures i no té res a veure amb Proust però que em va despertar la mateixa reacció: em vaig llegir un dels seus volums i vaig veure que n’hi havia molts més, i per mi sobraven dues-centes pàgines ja només del primer volum.

(Li recomano que llegeixi David Foster Wallace amb urgència.) Aquesta és una pregunta que et faig com a lector. Què t’ha de fer sentir una novel·la per agradar-te?

M’agrada que la novel·la et bufi l’orella i que et toqui el colló dret i que et fiqui el dit a l’anus. Passa poques vegades.

Tot això serà escrit tal com raja.

Ja m’està bé.

Amb les qüestions de vocabulari em vaig posar més ferm, els vaig dir i van acceptar sense problemes que certes coses eren impepinables: si toca posar «polla» poses «polla» i si toca posar «tio» poses «tio». 

Sé que Calders és un dels teus autors referents en llengua catalana, i que si t’agrada és per l’ús que fa de la ironia. La ironia és sempre una eina vàlida? Creus que un llibre pot pecar d’excés d’ironia?

Potser sí, que pots pecar d’excés d’ironia. Tu poses el ritme. La ironia funciona amb segons quines històries, però ha d’estar justificada. O potser és el teu to i el teu to sempre és irònic. En el meu cas penso que la ironia és honesta, perquè és com som jo i els meus amics; en aquest sentit Mars del Carib és honesta però no cínica. Mars del Carib se’n fot de tot Déu, a i qui li molesti que es foti aquestes olives pel cul.

Fins a quin punt s’ha de vendre, un autor? Trobes que avui aquest és un imperatiu major respecte abans?

No sé com era abans, fa tot just un any que es va publicar Mars del Carib. Si entres en la dinàmica de publicar t’has de vendre. És part de la promoció del llibre, a banda que m’agradi més o menys. És veritat que hi ha gent a qui li encanta parlar i que això de promocionar-se li surt fàcilment. A mi el que m’agradaria és que el llibre anés fent per si sol, m’encantaria ser com Salinger, que no es deixava veure i que els deia als lectors que li enviessin cartes i au. Però no puc fer-ho, per respecte a l’editorial. També he de dir que arran de la publicació del llibre he conegut gent molt interessant. El David Castillo, que és un tio de puta mare, en Julià Guillamón, l’Irvine Welsh, etcètera. També he conegut alguns capullos. Vaig tenir una enganxada amb el de Ràdio Estel a la roda de premsa de presentació del llibre, però després em van convidar a una entrevista a la seva ràdio i la cosa va ser correcte, va acabar bé. En aquest sentit les editorials són curoses, t’acompanyen i et cuiden bastant, per això després tens la sensació que has d’actuar en conseqüència.

Sergi Pons Codina i els seus amics inspiradors de “Mars del Carib”, una nit qualsevol a Sant Andreu del Palomar.

Coneixes les obres de Max Besora, Lluís Calvo, Jordi Nopca o David Gálvez? Creus que és important conèixer les obres que escriuen els teus contemporanis en la teva llengua?

És important i no és important. Per què ha de ser més important llegir-te els d’ara que els d’abans? A més, què és generació? La gent que publica al mateix temps? No sabria dir-t’ho. En Besora l’he vist però no l’he llegit. Clar que penso que Lluís Calvo, Lluís Guardiola o David Gálvez i són bons, en general hi ha molt bona literatura catalana avui: no té res a envejar a altres literatures. Ara, també he de dir que en Yannick, que té la mateixa edat que jo, és un altre nivell, és un narrador que et sap moure pel llibre. Que dius que en Yannick sembla més formal? Deixa’l córrer, al Yannick —riures de complicitat.

Besora s’inventa el català que escriu, tu et cenyeixes més al que sentim al carrer però has aconseguit esquivar molt bé els gairebé inevitables castellanismes. A més parles de drogues i de mala vida i sembla que això en català no es fa gaire, si bé potser és més per qüestions de selecció editorial. T’ha plantejat alguna dificultat, això?

Vaig fer el llibre tal com em rotava, amb totes les faltes corresponents. A l’editorial va haver-hi un procés de correcció que no va ser mai imposició. Vaig haver de cedir amb temes estructurals de llengua: havia escrit infinitius darrere de comes, coses d’aquestes més tècniques. Amb les qüestions de vocabulari em vaig posar més ferm, els vaig dir i van acceptar sense problemes que certes coses eren impepinables: si toca posar «polla» poses «polla» i si toca posar «tio» poses «tio». En general el procés de correcció va ser una bona experiència, vaig aprendre molt. Amén als filòlegs. L’únic problema gran que vaig tenir amb l’editorial va ser amb el nom de la immobiliària que apareix a Mars del Carib, perquè jo vaig estar treballant a una immobiliària i el nom que vaig posar al llibre era molt similar… Tecnokaka. M’ho van fer canviar per Impertotxo perquè ja van tenir problemes arran d’un llibre de Xavier Rius sobre Plataforma per Catalunya —l’Anglada els va portar als jutjats. L’editorial 1984 era molt política d’entrada, el Cots és un home molt polític, tan sèrio que sembla. A banda d’aquest petit incident, estic molt satisfet amb l’editorial. Vull que ho escriguis, això.

Si puguessis canviar alguna cosa de Mars del Carib, què canviaries? Quin creus que és el seu punt feble?

Veig errors quan el reviso però no canviaria res. Sóc com sóc gràcies al que he viscut. Mars del Carib és així i punto —i vull que escriguis «i punto», no «i punt».

D’acord, Sergi Pons.

M’adono que Sergi Pons Codina ha pagat les cerveses quan jo estava distreta. Ens dirigim a la Birreta per continuar bevent.

FacebookTwitterGoogle+Compartir

També pot interessar-te...

  • Teju Cole era una de les estrelles convidades del Festivaletteratura, com a mínim per a nosaltres. Autor d'Every Day is for the Thief (publicada a Nigèria el 2007, tot i que als EUA es va publicar aquest 2014) i Open City (2011), l'escriptor nigerio-estatunidenc va aterrar a Mantova per parlar de les seves dues ciutats:…
  • ATENCIÓ! Semblava complicat però aquí les tenim: ens apuntem al carro de les llistes de finals d'any. Avui us oferim la llista dels millors llibres ressenyats de l'any i demà penjarem la dels millors llibres que, per motius que s'allunyen absolutament de la seva qualitat literària (són tant o més…
  • “Sabrem que ens hem convertit en un país normal quan lladres jueus i prostitutes jueves condueixin els seus negocis en hebreu” David Ben Gurion Tel Aviv Noir és una col·lecció de contes negres ubicats a la ciutat israeliana de Tel Aviv-Jaffa. Forma part de la Noir Series que l'editorial independent Akashic Books…
  • Sempre passa igual: hi ha caps de setmana que passen sense pena ni glòria i n'hi ha que estan replets d'activitats. També passa que quan vols vida hiperactiva és quan no hi ha res i quan tens ganes de dormir tot va al revés, però això ja és qüestió de…
  • EEEEP!! Continuant la tradició iniciada l'any passat, presentem els llibres que ens han fet fruir més durant aquest 2014 que acaba. La llista té molt d'arbitrari: hi caben tant novel·les del segle XVII com obres recent sortides del forn, peces publicades per primer cop fa més de vuitanta anys i…

Comenta

Categoria: Entrevistes, General

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>