Per què en Max Besora conquerirà el món

Ell no se’n recorda, però vaig conèixer en Max Besora a una trobada de joves escriptors de Reus, ara fa nou anys, i ja era un outsider que passava del rotllo transhumant de la majoria de participants, i d’aquesta ànsia per agafar el micròfon i mal llegir el xurro de text infumable que tots portàvem de casa. Després el vaig conèixer «de brîtat» a l’Horiginal (a on, sinó), i vaig descobrir els seus poemes extrems, frenètics i enganxosos a més no poder, “O dit d’una altra manera, un dels dos hi sobra en aquesta ciutat, perquè no m’arribes ni a la sola de la sabata, no tens estil ni xispa, el meu revòlver està a punt per disparar”, que trobareu a l’imprescindible L’espectre electromagnètic (Pagès Editor, 2009). Al passadís de l’Horinal ja vaig veure que dins d’aquell nano amb xupa de cuir i pinta de River Phoenix d’Osona hi convivien dos éssers antagònics: per una banda un homínid amable i sincer, fins i tot una mica tímid, i després la bèstia que li surt al escriure, imagineu-vos el Max posant cara de Jack Torrance, no és difícil, aquells ulls poden psicopatitzar-se ràpidament. És a dir que en el Max conviu un monstre mític capaç de capgirar la llengua i fer-ne el què vulga, com un Mengele fent experiments eugenèsics amb la catalana llengua –no sentiu un terrorífic MU-HA-HA-HA-HA!?–, com un Doc amb condensador de fluzo capaç de capgirar l’espai-temps i les convencions estructura-trama fins a revertir el què ha estat la novel·la In sæcula sæculorum (l’última novel·la li va plena de llatinismes), i per altra banda el noi normal i corrent, formal i amable, que el diumenge us arribarà amb un tortell, i que això sí, si li pregunteu per llibres us parlarà d’autors que ni us sonaven, com l’illegible William Gaddis i molts d’altres que la meva generació ha descobert gràcies a ell.

vulcano2

Part de la coberta de “Vulcano”, publicat per LaBreu Edicions.

I llavors el Max va escriure Vulcano. Va escriure Vulcano i va passar una cosa molt estranya. Tots els que llegíem aquella inoblidable història de desamor situada a la fi del món sabíem que allò no era una novel·la normal, tots els que passàvem per la catarsi de Vulcano sentíem que aquell text era diferent, revolucionari, notàvem el mateix que devien notar els amics de Picasso en veure aquell quadre secret que va amagar durant 9 anys, el seu bordell privat, que després es convertiria en Les Demoiselles d’Avignon, notàvem el que devien notar els membres de la Society of Independent Artists quan van veure l’urinari de Duchamp per primer cop. Però no va passar res, ni la bogeria ni l’escàndol, res de res. Vulcano va passar sense pena ni glòria, amb un bon grapat de ressenyes i centenars de fans incondicionals, sí, però sense el ressò que per justícia es mereixia, perquè una novel·la com Vulcano, divertida i radical fins a extrems desconeguts, hauria hagut de rebentar la banca i fer saltar el Max pels aires com no ho ha fet cap novel·la en llengua catalana. Però alguna cosa va fallar, alguna cosa no es va fer bé. Amb una estratègia de màrqueting a l’alçada del fenomen i una comunitat lectora menys anòmala que la nostra, Vulcano ja estaria traduïda a 20 idiomes, se n’haurien fet edicions crítiques i ara s’estudiaria a les escoles. Si fóssim un país normal i les coses haguessin anat com sempre anaven al món dels llibres, com li va anar a Philip Roth després del Portnoy o a Monzó després de Benzina, Vulcano hauria explosionat i de la reacció en cadena en Max ara estaria fent gires contínuament i els escouts i editors de mig món es disputarien els drets de les seves novel·les comprant-los a cegues, any rere any, a la Fira de Frankfurt.

Però Vulcano no va entrar en erupció. I no passa res, en Max té el cap massa ben moblat com per preocupar-se per una bajanada com aquesta, i ell ha continuat escrivint com un malparit, és a dir, escrivint tant i tan bé que s’ha convertit en l’enveja de tots els que voldríem escriure com ell, sense pensar en el mercat ni el públic, només escrivint, que és el que no pot parar de fer, i ja ha acabat la tercera novel·la mentre tot just publica la segona, La tècnica meravellosa (Males Herbes, 2014), que acabo de començar ara però que ja irradia aquell estil salvatge i aquell català d’urani enriquit marca Besora. I li llegirem la tercera i la quarta i la cinquena, sempre amb aquella trista sensació d’injustícia en veure que l’inventor de la xispa i l’estil no conquereix el món, sempre amb l’esperança que, amb alguna d’elles, arribi la fissió de l’àtom que ho desencadeni tot.

Article escrit per Albert Forns

Altres opinions sobre l’estil de Max Besora a:
Max Besora o el català que (no) es parla, per Júlia Bacardit
L’hora de Besora, per Ada Bruguera
Ni xispa ni estil, per Marc Rovira

FacebookTwitterGoogle+Compartir

També pot interessar-te...

  • Els lectors de Max Besora acostumen a ser força extrems: o en són molt fans o creuen que el que escriu és aberrant. Hi ha qui podria considerar aquest simple fet com a positiu, però podriem tornar a caure en el debat. En tot cas, Max Besora (Barcelona, 1980) ha…
  • Max Besora té una qualitat que servida en petites dosis és imprescindible: la ràbia. La tècnica meravellosa (Editorial Males Herbes, 2014) desborda de ràbia envers la universitat, el new age, els babosos i els estudiants revolucionaris. En la seva segona novel·la —la primera és Vulcano (LaBreu, 2011), comentada aquí per…
  • En un temps en què el més comú és que els autors es tirin de cap a les corrents de moda —que si literatura eròtica, que si 1714, que si ara ve Sant Jordi...— el que fa Max Besora és tot un assoliment. Sembla que visqui aïllat no només de…
  • Molts espectadors es van sorprendre quan van anar al cinema a veure Caché, la pel·lícula que Michael Haneke va estrenar el 2005. El motiu va ser el tràiler que se n’havia divulgat, i que presentava la pel·lícula com si fos un thriller. Després de veure-la, un arriba a la conclusió…
  • Retornant a la vella tradició de les parelles aleatòries, ens hem aturat a fixar-nos en la similitud entre les descripcions de dones de l'italo-americà John Fante i un local, en Max Besora, autor de Vulcano, que és una obra fina i explosiva com un gentleman britànic resident als Pirineus portant un còctel…

Comenta

Categoria: General, Ressenyes

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>