Altneuland, la utopia sionista

“Haven’t the former inhabitants of Palestine been ruined through Jewish immigration? Haven’t they been forced to leave the country?”
(…)
“On the contrary”, replied Reshid. “Jewish immigration was a blessing for all of us”.

Altneuland, novel·la de Theodor Herzl

A Friedrich Loewenberg, jueu austríac i escèptic, se li omplen els ulls de llàgrimes quan veu Jerusalem per primera vegada, l’any 1902. Tot i ser més vienès que jueu, i més descregut que pietós, la visió de la ciutat santa l’emociona. Li fa evocar unes paraules hebrees oblidades, pronunciades pel seu pare en els remots sopars de Seder de la infància: “Leshanah habah BeYerushalaim”, l’any que ve a Jerusalem. La ciutat que veu Friedrich, però, no és més que un cau brut i infecte, una vila immunda controlada pels otomans i poblada per cristians, jueus i àrabs, gent pietosa i amb poca tendència a la higiene. En definitiva, és una ciutat que demana a crits l’arribada dels sionistes; dels jueus europeus que com a Friedrich encara els emociona el nom de la ciutat perduda segles enrere.

Jerusalem vista des del Mont de les Oliveres (c) Anna Pazos

Jerusalem vista des del Mont de les Oliveres (c) Anna Pazos

Aquesta escena és 100% fictícia; a Friedrich Loewenberg mai se li van humitejar els ulls veient res, perquè mai no va existir. Loewenberg és el protagonista d’Altneuland (1902), novel·la escrita pel mismíssim Theodor Herzl, el periodista austríac que va posar cara i ulls al projecte sionista. A finals del segle XIX, quan l’aspiració dels jueus europeus de tenir un Estat propi es veia com una aberració o una utopia inassolible, Herzl es va entossudir en fer-ne una qüestió nacional. Va establir la base teòrica per la fundació de l’Estat jueu a Der Judenstaat (1896), però el número de celles aixecades era encara important. Herzl va considerar que una novel·leta que reflectís el funcionament de l’Estat convenceria les masses escèptiques. Així va ser com, dos anys abans de morir d’un atac de cor el 1904, Herzl va publicar Altneuland (alguna cosa així com Vell Nou Món).

Vaig trobar un exemplar d’Altneuland en una llibreria de segona mà a Jerusalem. És una edició especial de 1960, feta pel centenari del naixement de Herzl. Els editors, gent amb molta il·lusió i entusiasme, havien enganxat als marges retalls d’imatges i de documents que volen demostrar que les prediccions de Herzl s’han fet realitat d’una manera o altra. Hi ha fotografies de Herzl reunit amb autoritats otomanes, de mesquites i sinagoges a Haifa o de carreteres en construcció —i quan dic fotografies dic fotografies físiques, enganxades a mà amb un sentit estètic força peculiar. És, en definitiva, un collage naïf i entranyable que obvia completament el curs real dels esdeveniments i que es frega els baixos amb la narrativa palestina; 217 pàgines de hasbarà en estat pur.

Pàgina d'Altneüland, novel·la de Theodor Herzl (c) Anna Pazos

Pàgina d’Altneuland, novel·la de Theodor Herzl (c) Anna Pazos

Si bé va resultar ser un estrateg excepcional, no podem dir que Herzl fos un literat notable. A la seva novel·la tot és funcional i previsible. A grans trets (i a petits també) el llibre narra les excel·lències d’Altneuland, una comunitat idíl·lica fundada per jueus entre el Mediterrani i el riu Jordà. L’idealisme és tal que ni tan sols es parla d’Estat jueu, sinó de Nova Societat, Nou Món, etc. Altneuland és un experiment on tothom té cabuda i tothom és benvingut, un projecte que s’ha dut a terme amb la col·laboració entusiasta dels àrabs de la regió, locals i veïns.

La trama, però, arrenca a la Viena de principis de segle XX. Aleshores el sionisme no és més que un rumor desgavellat, una pixada fora de test de la qual fan mofa els jueus assimilats de bona casa. Tot plegat comença en un cafè, on jau deprimit el jove Friedrich Loewenberg, un intel·lectualet víctima de la falta d’oportunitats i el desengany amorós. A més, és un jueu a la hostil i antisemita Europa decimonònica. Les seves desgràcies són tals que decideix donar l’esquena a la societat. Oportunament, troba un anunci en un diari en què un misantrop alemany demana companyia per exiliar-se en una illa deserta.

De camí a l’illa, Friedrich i el misantrop fan una parada a la Palestina otomana. És l’any 1902: de Haifa a Jaffa no hi troben res més que misèria i desorganització, una sèrie de poblots àrabs paupèrrims i insignificants. És aquí quan Friedrich s’emociona veient Jerusalem, aquell ens mític evocat als sopars d’infància. Vint anys després, quan la parella decideix retornar al món i s’atansa a Palestina, sorpresa!, es troben que una civilització nova ha sorgit del no-res. L’empresa sionista ha obtingut el seu fruit: on abans hi havia pedrotes i àrabs descalços ara hi ha autopistes, trens elèctrics, hotels de luxe i ports comercials de primeríssim ordre. Els sorpresos viatgers, que durant vint anys no han tingut notícia dels avenços de la humanitat, són guiats a través de les meravelles de la Nova Societat entre ooohs i uuuhs i aplaudiments i llàgrimes d’emoció.

Any 2014: jueu ultraortodox al tramvia de Jerusalem. (c) Anna Pazos

Any 2014: un jueu ultraortodox al tramvia de Jerusalem. (c) Anna Pazos

A L’Estat dels jueus, el seu primer esborrany del projecte sionista, l’autor havia considerat la construcció de l’Estat tant a Argentina com a la Palestina històrica. Sempre pragmàtic, Herzl es decantava per la segona opció. No per flonjos motius sentimentals sinó perquè era conscient de la capacitat d’atracció de la Terra Promesa, land of milk and honey: “només el seu nom ja seria un crit d’unió per al nostre poble”. Que hi hagués gent o no hi hagués gent vivint-hi, a la Pàtria Històrica, no era problema del sr. Herzl. Les autoritats otomanes que aleshores hi governaven, a més, eren prou tolerants amb les minories religioses i donades al suborn fàcil. Herzl creia que tot era qüestió de seure amb els quatre paixàs pertinents i fer ofertes que no poguessin rebutjar.

Si Sa Majestat el Soldà ens donés Palestina bé podriem a canvi mostrar-nos disposats a arranjar totalment les finances de Turquia. Per a Europa formaríem allà un tros del mur enfront d’Àsia, hi aportaríem un lloc avançat de civilització enfront de la barbàrie. (L’Estat dels Jueus, 1896)

A Altneuland, però, ja no queda cap mena de dubte. El desert i els cims de Judea i Samaria —el que avui seria Cisjordània, territori ocupat per Israel des de 1967— són la llar innegociable de la Nova Societat jueva. Però a ningú no li suposa cap problema perquè tothom és supremament feliç. A Altneüland hi conviuen en pau i harmonia àrabs i jueus, cristians i escèptics, tots agafats de la mà com en un enorme mural de Benetton. A més ningú no és pobre, perquè el seu sistema socioeconòmic funciona amb la precisió d’un rellotge suís. A Altneuland hi conflueixen els experiments protocomunistes amb la mà invisible d’Adam Smith; és una utopia postcapitalista, on la organització en cooperatives no exclou la propietat privada i la meritocràcia. Som idealistes però no tontos, sembla dir Herzl tot picant l’ullet a possibles inversors.

Herzl  creia, a més a més, que l’animadversió europea contra els jueus perdria la seva raó de ser un cop aquests fotéssin el camp: l’Estat jueu suposaria la fi de l’antisemitisme al món. Si hom prova d’oblidar el nazisme, l’Holocaust i els incomptables vessaments de sang i desplaçaments que han acompanyat la construcció d’Israel, la idea inclús pot tenir sentit. Herzl era un home racional i creia que el món podia calibrar-se segons les normes de la raó. L’emigració al nou país es faria amb la col·laboració de les autoritats europees, i tothom hi sortiria guanyant.

L’eixida és gradual, es fa sense cap trasbals, el fet mateix del seu començament significa la fi de l’antisemitisme. Els jueus se’n van com a amics ben considerats i si de cas algun retorna, als països civilitzats serà acollit i tractat d’una manera tan amistosa com qualsevol altre ciutadà estranger. Aquesta emigració no és cap fugida, sinó un flux ordenat sota el control de la opinió pública. (L’Estat dels jueus, 1896)

Aquesta idea es repeteix també a Altneuland, davant l’estupefacció dels visitants, que conserven el record de la vella Europa antisemita. Però a Altneuland no es fa distinció de raça o creença. Tal era la visió de Herzl: la d’un món laic on la religió no interferís en els afers públics. De fet, el sionisme va ser rebutjat pel rabinat de la Diàspora a causa del seu arraconament de la fe a l’esfera privada.

Així doncs tindrem a la fi una teocràcia? No! La fe ens manté units, però la ciència ens allibera. Per això no deixarem de cap manera que apareguen les vel·leitats teocràtiques dels nostres homes de religió. Farem que romanguen als seus temples, de la mateixa manera que el nostre exèrcit professional romandrà a les casernes. (L’Estat dels jueus, 1896)

En un moment de la visita, un dels visitants pregunta als seus guies com ha afectat la immigració jueva als habitants de Palestina. No es van veure perjudicats o desplaçats, no van perdre terres o propietats? Ni pensar-ho! Al món de Herzl, els àrabs locals tenen la mentalitat d’un jueu asquenazita, feliçment disposats a vendre les seves terres a la Jewish society i a treballar-les en vistes a un futur millor rendiment. No sabem si l’autor es creia aquesta sorprenent distorsió dels fets sobre el terreny, o si pensava que certes dosis de fantasia eren necessàries per moure les masses.

En qualsevol cas, un raget de realitat es cola a la utopia: quan a Atlneuland hi ha eleccions, un dels candidats és un demagog racista que advoca per l’expulsió dels àrabs —una verborrea que recorda a la de certs despropòsits polítics actuals. Ara bé, a la novel·la el racista perd les eleccions, perquè el sistema funciona i els justos sempre surten guanyant. Val a dir que allí tot és substancialment més fàcil perquè no hi ha ni tanques ni territoris ocupats ni assentaments ni atemptats suïcides ni veïns hostils ni dilemes morals sobre la naturalesa de l’Estat. Només hi ha ponis, xuxes i arcs de Sant Martí.

Els avenços d’Altneuland no es limiten al pla econòmic. L’emancipació de la dona és un fet i la igualtat entre gèneres un imperatiu. Significa això que la Nova Societat està mancada de mestresses de casa com Déu mana? De cap manera! Un cop conquerits els seus drets col·lectius, la majoria de dones d’Altneuland decideixen, per voluntat pròpia, retirar-se a les tasques domèstiques i deixar la política i les coses avorrides en mans dels homes. El tema de conversa preferit per les dones, com es repeteix de forma recurrent a la novel·la, és la moda barretil a París: cada loco con su tema i tothom tant content. Se les sabia totes, el vell Theodor.

Tomba de Theodor Herzl al Mont Herzl, a Jerusalem. En primer pla, l’edició de l”Estat dels jueus’ de la Universitat de València. (c) Anna Pazos

Herzl va ser enterrat a Viena l’any 1904, després de patir un atac de cor als 44. Quaranta-cinc anys després, les seves restes van ser traslladades a Jerusalem, tal com ell havia demanat tot assumint que l’Estat jueu acabaria existint; en aquest punt Herzl no va equivocar-se. La seva tomba està situada al cim del Mont Herzl, una mena de memorial a l’aire lliure dedicat a tots els soldats caiguts per la causa sionista, que inclou diversos cementeris militars i el museu de l’Holocaust – Yad Vashem. Tot plegat, un monument als diversos mites fundacionals de l’Estat, amb una narrativa que segueix un camí ben delimitat: de víctimes a guerrers, de guerrers a herois, i de fons el perill sempre imminent de tornar al principi del cicle. Si Herzl alcés el cap, des de la seva posició privilegiada veuria el que Thomas Friedman va definir com “un Yad Vashem amb forces aèries”. Un país farcit de totes les paradoxes de l’últim segle, en què ni l’exèrcit roman a les casernes ni els homes de religió als seus temples, però el nom de Herzl presideix institucions públiques i dóna nom a les principals avingudes de les ciutats.

FacebookTwitterGoogle+Compartir

Comenta

Categoria: Ressenyes

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>