Jordi Llovet sobre Marcel Proust

Amb l’estil alhora desmanegat i elegant que el caracteritza, sir Jordi Llovet ha protagonitzat la segona conferència del cicle Grans novel·les del segle XX, que, com el nom indica, explorarà fins el mes de juny els Greatest Hits de la narrativa de l’última centúria. L’exprofessor de la UB (que va deixar les aules amb el comiat incendiari del llibre Adéu a la Universitat) ha fet una repassada de 90 minuts a l’obra magna de Marcel ProustA la recherche du temps perdu, un conjunt set novel·les escrites entre el 1908 i el 1922 i publicades entre el 1913 i el 1927.

francesc melcion

Perfil de Jordi Llovet. (c) Francesc Melcion

Fan com n’és, Llovet ha parlat de la novel·la com un gènere absolutament capacitat per concentrar mil matèries diferents. Enfront de la novel·la-riu que podria ser Madame Bovary (fluïdesa, desenvolupament argumental, etcètera), la recherche s’erigeix com una novel·la-oceà: grandiosa i de voluntat total. I és que Proust precisament no condensa: dilata, dilata tranquil·la i esplaiadament. Això té a veure amb una de les influències de l’escriptor francès: el filòsof Henri Bergson i el seu concepte de durée i de rememoració conscient o inconscient. Sembla, segons ha afirmat Llovet, que altres influències haurien estat la psicologia de Rousseau, el romàntic Chateaubriand, Mallarmé, Montaigne o Baudelaire, aquest últim per les correspondències entre símbols i sentits.

Una de les qüestions més interessants ha estat el tema de les traduccions. És a dir, de com de difícil és dur-les a terme. L’escriptura de Proust es basa molt en les cadències musicals, i les seves frases llargues i ciceronianes compliquen força la feina del trasllat lingüístic. La primera frase de Du côté de chez Swann ho deixa entreveure: “Longtemps, je me suis couché de bonne heure” es podria traduir com “Durant molt temps, me’n vaig anar a dormir d’hora”, però el primer adverbi francès ja fa de mal traduïr al català.

En general s’ha divagat molt: sobre com durant la postguerra s’utilitzava farina per enganxar coses, sobre l’escriptura cuneïforme o sobre possibles desmais en lectures de Franz Kafka fetes per Franz Kafka. També s’ha parlat de com Proust va viure sempre de renda i de com va passar-se mitja vida al llit perquè era asmàtic. Sembla que era un home de manies: també s’havia forrat de suro les parets de l’habitació de París perquè el soroll el molestava. 

Jordi Llovet ha explicat tot el que es podia explicar en una conferència divulgativa de 90 minuts: s’ha parlat sobre el zero argument de la recherche, sobre el cas Dreyfus, sobre la importància dels sentits i la necessitat urgent d’una tesi sobre Proust i la gastronomia i sobre la dicotomia entre l’alta burgesia i l’aristocràcia francesa. Tot i això, ens quedem amb algunes anècdotes memorables, com la d’Illiers, el poble en el qual es va inspirar la població fictícia de Combray. Ara es veu que Illiers s’ha passat a dir oficialment “Illiers-Combray” i que totes les pastisserien hi venen magdalenes boníssimes que apunten als bigotis de l’escriptor francès. Totes les pastisseries afirmen que ÉS ALLÀ on la tieta Léonie va comprar les famoses magdalenes proustianes.

DSCF9874 del blog baking with marianne

Bossa d’un dels establiments madalenencs d’Illiers-Combray. Extret del blog “Baking with Marianne”.

Llovet ha aprofitat l’avintentesa per posar cullerada al debat estrenat recentment per Harold Bloom, que en un articleEl País va afirmar que la literatura actual és molt miserable, que no es fa res de bo i que, per si això fos poc, ja no es crear res de nou. Bloom va dir coses com aquesta:

No me parece que en la literatura contemporánea, ya sea en inglés, en Estados Unidos, en español, catalán, francés, italiano, en las lenguas eslavas, haya nada radicalmente nuevo. No hay grandes poetas como Paul Valéry, Georg Trakl, Giuseppe Ungaretti y mi predilecto entre los españoles, Luis Cernuda, o novelistas como Marcel Proust, James Joyce, Franz Kafka y Beckett, el último de la gran estirpe.

En canvi, sir Jordi Llovet ha volgut deixar ben clar que la literatura contemporània continua parint coses meravelloses: J. M. Coetzee, Philip Roth, Ian McEwan, etcètera. Això sí, també s’ha valgut de l’argument que és impossible fer res que no s’hagi fet fins ara. De fet, ell creu que no fa falta: “Ja no cal que sigui nou, només cal que sigui bo”.

FacebookTwitterGoogle+Compartir

Comenta

Categoria: Cròniques

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>