Aurora Bertrana o la llibertat com a forma de vida

Aurora Bertrana va predicar amb l’exemple. Nascuda a Girona a les acaballes del segle XIX, inicia la seva carrera com a violoncel·lista de jazz a la Barcelona nocturna dels anys vint. Força anys més tard marxarà a la França de la postguerra i escriurà Entre dos silencis, una novel·la publicada l’any 2006 per Club Editor.

Aurora Bertrana. © Toni Vidal

La Bertrana filla ha quedat una mica relegada en la història de la literatura catalana, però encarna l’esperit de la modernitat durant el període d’entreguerres al vell continent. Als vint anys marxa a estudiar música a Ginebra i es guanya la vida amb les actuacions a l’Hotel Chamonix com a membre de la Jazz Women Ensemble, primera banda de jazz composta només de dones. Des de Suïssa comença a escriure per La Veu de Catalunya gràcies, en part, al suport del seu pare i també escriptor Prudenci Bertrana –que d’entrada s’havia oposat a la vel·leïtats literàries de la filla. A anys llum del nacionalcatolicisme retrògrad que ben aviat assolaria l’Espanya franquista, Bertrana va ser viatgera, periodista, política. Igual que Mercè Rodoreda i algunes altres, l’autora d‘Entre dos silencis (1944) va fer ús de la seva llibertat i del seu gust per la incerta professió que és escriure. Entre dos silencis és una novel·la basada en fets reals, una obra de ficció subtil sobre una matança especialment cruel: l’execució de tots els homes d’un poble francès a tocar de les fronteres suïssa i alemanya. La filòloga i especialista en Aurora Bertrana Isabel Marcillas -l’entrevistarem a fons d’aquí poc- assegura que el component de ficcionalització en la novel·la és molt alt  pel que fa a les històries d’amor però no pel que fa a la matança massiva. 

Arran de la lectura d’El matrimonio de Loti (última edició castellana: El Nadir, 2007) –obra d’un francès que es va enrolar a l’exèrcit i va adoptar una identitat polinèsia–, Bertrana decideix traslladar-se a Tahití. Des del Pacífic escriu Paradisos Oceànics (Edicions de l’Eixample, 1993) i un seguit d’articles entorn als efectes nocius de la colonització en la societat i les dones maori. Explica alguns costums polinesis i recalca la voluntat dominadora blanca per sobre de la naturalitat local; en aquest sentit alguns articles em semblen massa rousseaunians. Per la seva banda, Isabel Marcillas és del parer que Bertrana coneixia l’interès dels  lectors occidentals en les civilitzacions quasi extingides i es limitava a explotar-lo en els seus articles sobre la Polinèsia. En qualssevol cas, llegits des d’ara, els comentaris de la periodista i escriptora són una delícia. L’autora relata, per exemple, com els europeus van categoritzar la poligàmia natural d’aquelles illes paradisíaques: donaven un “carnet de prostituta” a totes les indígenes que mantenien relacions amb mariners europeus i elles quedaven entre indiferents i sorpreses, perquè no coneixien el significat de la paraula ni les connotacions negatives de l’ofici. Aurora Bertrana parla sobre les dones de la Polinèsia francesa des d’una perspectiva que va xocar molt durant l’època i que avui sembla menys sospitosa que la de certes personalitats com Gauguin, que va instal·lar-se a Tahití per pintar la bellesa del Pacífic i va aprofitar per mantenir relacions amb noies més joves del compte. L’obra periodística de la catalana està dispersa però és molt recomanable, potser més que la seva ficció: els articles gestats al cor del Pacífic estan impregnats d’esperit crític, anticolonialista, reflexiu. Si voleu saber-ne més acudiu al recull de textos de l’autora que Neus Real Mercadal ha publicat sota el títol Aurora Bertrana, periodista dels anys vint i trenta (CCG edicions, 2007).

Nafea Faa Ipoipo (Quan et cases?), Paul Gauguin, 1892


I aquesta terra de fraternitat i d’amor fou envaïda pels homes menys morals de la terra: aventurers, pirates, ciutadans expulsats, missioners-traficants, polítics sense escrúpols. Heus ací els primers mestres de la moral que ha tingut el salvatge.

(“La moral i els salvatges”, Mirador, núm. 80, 7-VIII-1930, pàg. 3)

En temps de la Segona República (1932), Aurora Bertrana torna a casa per implicar-se en política, sempre afí al feminisme com a forma de vida i al projecte catalanista de la llavors naixent Esquerra Republicana. Però la cosa no li funciona en l’àmbit polític i poc abans que esclati la guerra torna a fer les maletes i es dirigeix cap al Marroc. D’aquest viatge neix El Marroc sensual i fanàtic (1936, publicat de nou l’any 2010), que es publica l’any 36 i que és un recorregut per les presons i els harems o prostíbuls del país. Bertrana s’apropa al món musulmà femení des d’una tipologia de periodisme no informatiu sinó subjectiu, és el punt de vista d’una dona que opina sobre la situació d’altres dones. Isabel Marcillas apunta que en aquest cas el contrast de la personalitat moderna de Bertrana amb la descripció de les dones orientals de l’harem resulta en una imatge gairebé animalitzada de les marroquines.  Mentrestant, la guerra civil esdevé una realitat a Espanya i acte seguit arriba la Segona Guerra Mundial a Europa. Aurora Bertrana decideix allistar-se en una missió humanitària a la població d’Etobon (situat al nord-est de França, prop de les fronteres suïssa i alemanya) i conviu amb una desgràcia digna de ser transcrita i, en aquest cas, novel·lada: l’assassinat en massa de tots els mascles d’una localitat petita.

Coberta de la novel·la “Entre dos silencis”, editada per Club Editor.

Som a la França ocupada i Hernam –que és el nom literari que l’autora dóna a Etobon– s’ha quedat sense homes. Els trenta-dos cossos de fills, germans i marits han quedat estesos damunt l’asfalt de la plaça principal i les dones del poble hostatgen a la força els soldats invasors. Entre dos silencis està a mig camí de la ficció i del periodisme. A diferència del que passa a El Marroc sensual i fanàtic, en aquets cas el “jo” brilla per la seva absència i l’ús de la omniscència narrativa focalitzada ens permet accedir a les mesquineses i les passions de tots dos bàndols durant la guerra. Ens fiquem dins la ment de cada personatge i descobrim el patiment de tots i cadascun d’ells. El mossèn Cyril Baumann torna al poble convertit en un cadàver moral, atordit per l’experiència animalitzadora dels camps de concentració. Marieta Rohe enamora tots els homes i desencadena de forma indirecta la desgràcia; el pare de Marieta és un pacifista internacionalista que cau sota les urpes ideològiques dels invasors nazis. A la novel·la també hi ha lloc per les reflexions sobre la divinitat i la naturalesa, i de fons sentim la veu insistent de Marta Mons, una francesa soltera que vol mantenir-se fidel a Hernam fins al final –encara que això li costi una vida d’amor.

L’escriptora descriu els paisatges naturals de manera quasi simbòlica però sempre sòbria, sense embafar-nos. També té la capacitat de mantenir el suspens sobre els esdeveniments, sap allargar el moment d’explicar-nos el que ha passat al poble. Tot i que Bertrana es limita a escriure la història d’un lloc concret, a Entre dos silencis l’experiència de la Segona Guerra Mundial queda ben representada en un sentit força global. Se’ns explica com els camperols desertors passen a engreixar les files de la Resistència quasi sense adonar-se’n; sentim a parlar dels forns crematoris, dels bombardejos a Alemanya i de la follia del Reich poc abans del seu esfondrament. Descriure la noblesa del lladre i la por del guerrer és una qualitat reservada als autors majúsculs, i en aquesta novel·la Bertrana aconsegueix retratar amb justícia alemanys i francesos. Ho notem sobretot en la figura d’Alexis von Greiz, que arriba a Hernam després de la matança i que és lector de Heine, víctima del desamor, militar desencantat amb la mare pàtria. Entre dos silencis és apta per a tots els públics lectors i una sorpresa agradable per a les que desconeíxiem l’autora. Vist amb perspectiva, Aurora Bertrana mereix un lloc als nostres prestatges i als nostres caps –perquè és la mostra que la llibertat pot ser una forma de vida.

FacebookTwitterGoogle+Compartir

També pot interessar-te...

  • ATENCIÓ! Semblava complicat però aquí les tenim: ens apuntem al carro de les llistes de finals d'any. Avui us oferim la llista dels millors llibres ressenyats de l'any i demà penjarem la dels millors llibres que, per motius que s'allunyen absolutament de la seva qualitat literària (són tant o més…

Comenta

Categoria: Perfils

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>