Teju Cole: “Hi ha molta porqueria dins del que es considera intel·lectual”

Teju Cole era una de les estrelles convidades del Festivaletteratura, com a mínim per a nosaltres. Autor d’Every Day is for the Thief (publicada a Nigèria el 2007, tot i que als EUA es va publicar aquest 2014) i Open City (2011), l’escriptor nigerio-estatunidenc va aterrar a Mantova per parlar de les seves dues ciutats: Nova York i Lagos. L’editorial italiana que gestionava la seva agenda ens havia denegat l’entrevista perquè, evidentment, davant del Corriere della Serra i els diversos mitjans italians nosaltres no hi teniem res a pelar. De tota manera, el dia de la conferència vam esperar que signés l’últim llibre i li vam dedicar un somriure gran i unes paraules entusiastes. Gràcies a això vam aconseguir una entrevista col·lectiva de 5 o 6 persones procedents de tot el món, cadascú amb les seves preguntes particulars.

En aquesta entrevista que publiquem, doncs, hi tenen cabuda tant les nostres qüestions com les que va fer la resta de gent. D’aquí se’n pot extreure el fet que les preguntes són dispars i canvien constantment. Es parla de la responsabilitat de l’escriptor, d’elits nigerianes i nord-americanes, de les confusions narratives d’Open City, de l’autor i el protagonista, del tros d’editor que va ser Jaume Vallcorba, de W.G. Sebald i Thomas Browne de la influència de l’emigrant en la reescriptura de la ciutat. 

IMG_20140905_120444~2

(c) Irene Pujadas

Tu ets escriptor i, en cert sentit, formes part d’una elit intel·lectual. Creus que això implica certa responsabilitat de cara al món?

Crec que tots els humans compartim certa responsabilitat. No importa la mida del teu mòbil sinó el que fas amb ell -aquest comentari sona sexual, però no ho és. Si tens una gran audiència ets responsable d’aquesta gran audiència; si la teva audiència és petita, ets responsable de la teva petita audiència. Però penso que val la pena subratllar el fet que, com passa en altres àmbits -però potser més en l’àmbit de l’art i les humanitats-, hi ha molta porqueria dins del que es considera elitista o intel·lectual. La majoria de pensadors no són gent que tingui una gran audiència. I algunes de les persones que tenen una gran audiència són bastant estúpides. De tota manera, no entenc com defineixes “elit intel·lectual”. Et refereixes als individus que ho mereixen de debò o als que han estat educats com a tals?

Jo diria que les persones que ho mereixen.

Sí, bé… algú em va preguntar ahir si podria recomanar algun llibre que cregui que tothom hauria de llegir. Honestament, llegir no és tan important, i no crec que jo estigui en la posició idònia per donar consells sobre com viure la vida.

En Jaume [Vallcorba] em va portar a sopar fora i em va dir una cosa que mai no oblidaré: “Trobo a faltar el Roberto”. Es referia a Bolaño.

No hauries de dir això aquí… és un festival de literatura!

Ho diria a qualsevol lloc. És molt més important preparar un sopar per algú que t’estimes, o anar a veure un amic que viu lluny de la ciutat. Aquests dos dies canviaran molt més la teva vida que cap llibre. Crec que és precisament aquí, en un festival de literatura, que he de dir-ho. Perquè sembla que la literatura sigui fonamental i que els escriptors siguin savis, però la veritat és que estan tan en crisi amb si mateixos com qualsevol altre individu. No penseu gaire en mi, perquè no tinc ni idea del que estic fent.

Però és evident que pertanys a una elit: una elit acadèmica, com a escriptor. Per què ningú no vol formar part d’això?

Potser perquè no he basat la meva vida entorn a aquesta consideració. Em guanyo la vida escrivint, i em sento afortunat. Però això no vol dir que quan vaig néixer fos part de cap elit, ni que els meus pares siguin particularment rics, ni que hagi anat a les millors escoles. Simplement em dedico al que em dedico, i una de les coses més estranyes de ser escriptor és que tu vulguis saber què penso jo sobre les elits. Què importa, la meva opinió? Però tornant a la teva pregunta, si “elit” es refereix a persones que han aconseguit el que es proposaven en els seus respectius camps o professions, llavors considero que ser part d’una elit és bo.

Quan compares Nigèria amb els EUA, diries que hi ha un comportament diferent entre les dues classes socials altes? O al capdavall tot és el mateix?

És clar que hi ha diferències. Et pots imaginar quines són les semblances: els agraden les cases grans plenes de coses cares i els agraden els cotxes molt bons. La diferència és que quan veus un Porsche a Nigèria és estrany, perquè l’entorn és molt pobre. I quan en veus un a Stuttgart no et sorprèn gaire. En canvi a Nigèria les classes socials són més estàtiques i la distància entre els uns i els altres és molt més gran. És fàcil sentir que els rics de Nigèria tenen una major responsabilitat envers als pobres, però crec que també hi ha una responsabilitat universal. Suïssa no és rica només perquè els suïssos són gent treballadora. El seu país és ric perquè els rics de Nigèria guarden els seus diners a Suïssa.

La riquesa d’Alemanya prové del mercat internacional, així com l’americana. I existeixen tota una sèrie de polítiques mercantils que afavoreixen Europa i els Estats Units. Si ets ric és perquè t’has beneficiat d’aquest sistema que perjudica els més pobres. No pots dir que la riquesa noruega no té res a veure amb la gent pobra de Bangladesh. Els pantalons de l’H&M no són fets a Suècia per treballadors que cobren vint-i-cinc euros l’hora i que disposen d’una assegurança mèdica.

Jo no sóc cap dels narradors dels meus llibres, però convido a la confusió. Podria haver escrit una novel·la des del punt de vista d’una dona xinesa de seixanta anys i donar-li totes les meves idees.

El teu llibre em va fer venir al cap dues idees: la idea d’obertura i la de solitud. Crec que l’emigrant reflexiona sobre el món urbà amb més profunditat. Com tu, l‘escriptor nigerià Chris Abani fa una descripció de Lagos que no podria fer algú que només ha viscut a Nigèria. 

Tens raó, hi ha un sentiment d’estar alhora a fora i a dins que prové d’una biografia personal i que afecta la manera d’escriure. No ets del tot local però tampoc ets del tot foraster.  Cent anys enrere la majoria de la gent neixia, creixia i moria en un mateix lloc. Ara, però, tots som ocells migratoris. No només marxem del nostre país sinó que ho fem sovint:  és gairebé com un dret humà. I, almenys en anglès, existeixen moltes paraules per expressar aquest fet: tenim exilat, migrant, immigrant, emigrant, migré, expatriat. Cadascun d’aquests termes indica diferents classes socials, econòmiques i burocràtiques. Si ets un professor de física que emigra de la Universitat de Pisa a la Universitat de Chicago és probable que et classifiquin com a físic migré”. Però si ets un granger mexicà que viatja de Sonora fins a Arizona és probable que es refereixin a tu com si fossis un alien. En definitiva, la condició en la qual vivim avui en dia és aquesta: el teu país ja no és el teu únic país.

I, evidentment, això també afecta l’estil.

Del tot. És natural que aquest fenomen es reflecteixi en la narrativa.  En l’actualitat estem envoltats d’individus que creuen en Déus diferents, que tenen morals diferents i que esperen coses diferents de la vida. I els tens just davant, no pots fer-hi res. No te’n pots deslliurar perquè tenen el mateix dret a existir que tu.

(c) Anna Pazos

Les nostres preguntes tenen a veure amb la teva novel·la Open City. (Spoiler!) La primera té a veure amb una escena concreta, amb el gir de la novel·la: al capítol 20, Moji acusa Julius d’haver abusat sexualment d’ella quan ella tenia quinze anys i ell era un any més jove. Moji l’acusa d’actuar com si mai hagués passat res, fins i tot com si se n’hagués oblidat completament. 

Sí, però abans que em pregunteu res, puc interrompre’us? Tenint en compte que sou una audiència catalana el que volia dir-vos és que estic molt agraït amb el tracte que he rebut per part dels meus editors en castellà i en català. Jaume Vallcorba era un home esplèndid, és el meu editor i estic molt apenat per la seva mort -podeu escriure-ho, això. Tant els editors en castellà com en català van fer una feina magnífica. Recordo amb tendresa la meva visita a Barcelona, les converses que vaig tenir dins el CCCB, les persones que vaig conèixer. En Jaume em va portar a sopar fora i em va dir una cosa que mai no oblidaré: “Trobo a faltar el Roberto”. Es referia a Bolaño. I ara el Jaume també se n’ha anat. És una gran pèrdua. Era un artista que feia d’editor. Em va convidar a casa seva, vam seure i vam escoltar música, la seva dona va cuinar… Bé, què em dèieu del final del meu llibre?

Sí, aquí tenim opinions diferents. Has llegit The Sense of an Ending de Julian Barnes?

No l’he llegit, no. Però es va publicar després del meu llibre. Per què? Creies que estava influït per ell? 

Quan llegeixo un text busco les parts que s’han omès, que han quedat al marge. Això és el que aprecio realment en la literatura. 

No crec que estiguis influenciat per ell, però és el mateix tema. Està relacionat amb la idea de memòria i la de percepció. Vaig pensar que d’entrada sembla que en Julius recordi tot el que necessita recordar per dur una vida tranquil·la, i després resulta que ha fet moltes coses dolentes. A la novel·la de Julian Barnes passa exactament el mateix, tota la novel·la juga amb la idea de la memòria selectiva. Et volia preguntar: quin és l’objectiu d’aquesta escena?

I quina és la teva interpretació d’aquesta escena? (Dirigint-se a la Júlia.)

Crec que té a veure amb el que has explicat abans sobre “la via subterrània” o el que està passant més enllà del que es veu a simple vista. En Julius se sorprèn quan és atacat pel carrer, però en realitat ell ha fet una cosa similar, tot i que és molt civilitzat i escolta música clàssica. Se’ns mostra la seva part fosca i hi ha la qüestió de la violació, que no queda clara. Després la novel·la continua com si res.

Ho heu descrit molt bé, no sé què més puc afegir! (Riures.) Si ajunteu les dues opinions podeu escriure-ho i jo firmo. (Més riures.) Estic d’acord amb les vostres interpretacions, les recolzo totes dues. És el que us he comentat al principi. Quan llegeixo un text busco les parts que s’han omès, que han quedat al marge. Això és el que aprecio realment en literatura.

Les parts que suggereixen.

Sí, és el que faig en aquesta escena. Vull que el lector cregui que hi ha una història que ha estat explicada. Però el que hi ha és un home explicant una història que li ha explicat algú altre. Ens fa l’efecte que en Julius és un home honest i que ens explicarà la veritat.  Tot el llibre està escrit en ordre cronològic menys els seus records d’infantesa i aquesta escena en particular; això ens fa adonar que el que ell explica no és més que la seva versió de la història. Aquest és l’únic punt del llibre en què una escena apareix fora de l’ordre cronològic, i evidentment això per mi és significatiu. Està retardant el moment de dir-ho. Tothom s’adona que ell participa en aquesta conversa i que acte seguit canvia de tema. Però menys gent s’adona que fins i tot la mera confessió està fora de lloc.

Thomas Browne era sebaldià abans que Sebald. La interacció en la seva obra partia sobretot de com el present d’un lloc està profundament afectat per la seva història i els seus costums.

No recorda haver comès la violació, però tampoc ho nega.

He descobert que el 20% dels lectors no estan segurs de si la violació ha tingut lloc. El 80% diu que sí. Tinc un interès especial en el realisme dins d’una narració, perquè a la vida real passa el mateix: mai no hi ha cap cas en què una dona digui que ha estat atacada i violada i que el 100% de la gent cregui que ha estat víctima d’un crim terrible. I aquest és precisament el problema de les agressions. Jo com a autor podria escriure-ho de tal manera que quedés clar que ell és un violador i acabar amb tota mena de dubte, però a la vida real les coses no van així. I respecto a la persona que ho llegeix i que té dubtes, perquè he estat jo qui els ha generat. 80/20 està bé, és similar a la vida.

Evidenment jo tinc la meva opinió personal sobre si ha passat o no, però no importa. El que importa és el tipus de discurs que es genera quan les dones expliquen històries sobre el que els ha passat. I tot i que el llibre està íntegrament narrat pel Julius sempre hi ha fragments en què es filtra la veu d’altres personatges. Com el moment en què la Moji diu: “Sé que no diràs res. Sé que només seré una altra dona que explica una història que ningú no es creu”.

El cas és que, mentre llegia el llibre, tenia la sensació que tu eres en Julius. La novel·la està escrita en primera persona i el narrador és un home jove d’origen nigerià que viu a Nova York. Suposo que és inevitable. La música està allà, a tu t’encanta la música… Però no ets tu, perquè és una obra de ficció i perquè la novel·la té un argument concret. Tot i així, d’alguna manera sí que l’ets, no?

Julius s’assembla a mi perquè és difícil falsejar els gustos i els interessos dels personatges. Però… no sóc jo? (Aixecament de celles.)

Sembla que el protagonista del teu segon llibre, Every Day is for the Thief, sí que ets tu. Si més no és més tu que el Julius d’Open City. Hi ha el dilema entre Nigèria i Nova York…

Sí, i és interessant perquè vaig escriure el llibre l’any 2007 i vaig fer les fotos el 2013. En realitat, les fotografies no il·lustren el llibre. La presència d’imatges ens fa pensar que es tracta d’una obra documental, però les fotografies són del tot falses en relació al text. Tot i així, el lector ha d’entendre-ho com una mateixa cosa, perquè és part de la ficció del llibre.

Una de les primeres coses que vaig llegir de [Walter] Benjamin va ser un assaig sobre un passeig a Nàpols, i aquesta textura narrativa m’ha influenciat molt. 

No ets cap dels narradors, però hi ha moltes similituds.

És cert que convido a la confusió. Podria haver escrit una novel·la des del punt de vista d’una dona xinesa de seixanta anys i donar-li tots els meus pensaments i les meves idees. En comptes de fer això, invento una biografia per al protagonista que en realitat és molt similar a la meva. És un jove negre que té més o menys la meva edat i que viu a Nova York, i és per això que els lectors creuen que les seves actituds i pensaments són iguals que els meus. Però són molt diferents, i aquest és el motiu pel qual vaig tardar tres o quatre anys en escriure el llibre. Havia de crear la sensació d’una persona real, però jo no sóc ell.

Ahir, al final d’una entrevista em van fer una pregunta interessant: “I bé, així que no creus en l’amor?” (Riures). Després va afegir: “Però sé que creus en l’amor, perquè les persones que apareixen a l’apartat d’Agraïments són properes a tu”. Llavors em vaig adonar que els Agraïments d’Open City no els hauria pogut escriure en Julius. Ell no té la meva família: jo tinc familiars, els meus germans i germanes, la meva dona i tots els meus millors amics. Ell té un amic, un vell professor que està mort. Això és tot. Tenim vides diferents. Tot i així sé que hi ha gent que pensarà que en Julius sóc jo, he d’acceptar-ho. I què? Què és el pitjor que podria passar? Què importa si algú creu que sóc un personatge que ha fet algunes coses dolentes? No m’importa gaire, sé que no sóc en Julius. Però aquesta és la feina que fem els novel·listes, us portem allà on no voleu anar. Us agafem de la mà i us conduïm a la part fosca de la ment humana.

Els bons novel·listes fan això, no tots els novel·listes.

Bolaño, per exemple, et porta als racons foscos. No vols anar al desert mexicà tot sol, hi vas amb ell. Tampoc vols anar-hi amb ell, però hi vas perquè has d’enfrontar-te a la vida.

El millor autor en Yoruba és Wole Soyinka. Hauríeu de conèixer el seu nom, va guanyar el Premi Nobel!

La mare d’en Julius és blanca i alemanya; ell és un jove multicultural amb una identitat barrejada. Per què és significatiu, això?

D’alguna manera llunyana en Julius és hereu de la història d’Europa. No vull escriure cap novel·la sobre l’Holocaust, la majoria són terribles i les que són bones de veritat ja han estat escrites per altres persones. Per altra banda, el fet que milions de persones fossin escorxades al cor d’Europa mentre els nostres pares o avis vivien ressonarà com un eco durant molt de temps més. I volia explorar el possible eco d’aquest tipus d’esdeveniments en les vides de gent que gairebé no hi té res a veure.

(c) Anna Pazos

L’altre dia vas dir que la teva llengua materna és el Yoruba. Et sents còmode escrivint en anglès sense que sigui la teva llengua materna?

L’anglès no és la meva llengua materna, però ara és la meva llengua. El yoruba és una de les meves cases, l’anglès és l’altra.

És molt més important preparar un sopar per algú que t’estimes que llegir un llibre.

Algun escriptor Yoruba que pugis recomanar-nos?

El millor autor en Yoruba és Wole Soyinka. Hauríeu de conèixer el seu nom, va guanyar el Premi Nobel! I també ha escrit en anglès. El yoruba és una llengua molt profunda i poderosa, carregada de poesia; però a aquestes alçades ja no és una llengua gaire literària.

Per altra banda, la identitat del teu personatge Julius està dividida entre la forma de vida moderna, el modus vivendi occidental, i els seus orígens africans.

Exacte. Agraeixo que t’hagis corregit a tu mateix, perquè no es tracta de confrontar modernitat amb “africà”. L’Àfrica és igual de moderna que Itàlia. Suposo que el que vull dir és que Julius té una ànima dividida, igual que tots nosaltres. Però té una experiència vital realment internacional i moderna. Vull dir, tots els aqui presents venim de diferents països. Com anem vestits?  Aquesta samarreta de franel·la és italiana? Està feta aquí? I no parlo només de la producció, sinó de l’estil. És d’estil escocès, però tu ni ho penses, per tu és una samarreta de franel·la. Crec que el mecanisme del teu rellotge de mà tampoc té res a veure amb Itàlia. La tecnologia que l’ha fet possible prové dels fabricants de rellotges de Suïssa o de França, n’han refinat la tècnica i a hores d’ara aquest rellotge es deu produir a escala massiva. Els vostres ordinadors es dissenyen a Cupertino i es fabriquen a la Xina, forma part de les vostres vides. De manera que no crec que hi hagi cap abisme entre Àfrica i el món occidental. Per mi aquesta és una realitat en la qual els occidentals no pensen, i el mateix passa amb Àfrica: la qüestió de l’autenticitat només es planteja en moments determinats. La resta del temps viviu en la modernitat com fa la resta de la gent.

Bolaño, per exemple, et porta als racons foscos. No vols anar al desert mexicà tot sol, hi vas amb ell. Tampoc vols anar-hi amb ell, però hi vas perquè has d’enfrontar-te a la vida.

La teva manera de narrar és similar a la de l’escriptor alemany W. G. Sebald. Utilitzes la cultura per interpretar i comprendre la realitat i el present. Aquesta és una manera d’enfocar la realitat que fixa la nostra atenció en el passat, i no en el present o el futur. Creus que és necessari servir-se de la cultura per entendre el present? 

És una inclinació literària que tinc, però evidentment hi ha moltes altres vies per escriure sobre el present. Per mi l’avui sempre està edulcorat amb l’aroma del passat. I sí, aquesta és una tendència que també trobem en l’obra de Sebald, però no és només en la seva. També la té Walter Benjamin, per exemple. Una de les primeres coses que vaig llegir de Benjamin va ser un assaig sobre un passeig a Nàpols, i aquesta textura narrativa m’ha influenciat molt. És moure’s per l’espai i estar alerta de tot el que hi passa, de totes les capes d’experiència, de les històries i de la Història. Si mires el Duomo de Màntua veus una torre romànica, veus la part lateral que és gòtica i la façana que és del segle XVIII: un poti-poti. Aquest edifici demostra que sempre hi ha molts períodes històrics superposats els uns amb els altres. I aquest tipus d’escriptura respon a això. És com aquell escriptor del segle XVII, Thomas Browne. Thomas Browne era sebaldià abans que Sebald. La interacció en la seva obra partia sobretot de com el present d’un lloc està profundament afectat per la seva història i els seus costums. I temps enrere Browne va ser molt important per mi, el vaig llegir per primer cop quan tenia setze anys.

Després també trobem assagistes com Montaigne, que inclouen a la seva escriptura sentiments i també història, una mica de filosofia i d’anècdotes que els han explicat. D’aquí sorgeix realment la textura i el to de la meva ficció. Sebald és bastant famós avui en dia,  tothom es pensa que la meva ficció prové d’ell. La veritat és que vaig llegir-lo força tard. I és un escriptor important per mi, però està lluny de ser el més important.

FacebookTwitterGoogle+Compartir

També pot interessar-te...

  • Tot i que ha confessat que en cas contrari hagués estat dormint, el novaiorquès d’origen nigerià Teju Cole s’ha presentat a les 9h del matí a la Piazza Leon Battista Alberti per tal de comentar alguns articles del dia. La conferència forma part del cicle Le Pagine della Cultura, que cada matí…
  • En Teju Cole ha començat la seva conferència real, a les 10h del matí, repetint la brometa que no és un early-riser: realment, li agrada dormir. Ell i l’escriptor italià Diego De Silva han comentat l’obra de Cole en una xerrada anomenada “Le mie città”, en honor a Nova York…
  • La segona part de les llistes de finals d'any arriba just a temps i amb un Top 9 (vés, som tres i ens costa posar-nos d'acord) dels millors llibres que no hem pogut ressenyar, ja sigui per circumstàncies històriques adverses, moments inoportuns, excés de material, etcètera. Considerem que finals d'any…
  • ATENCIÓ! Semblava complicat però aquí les tenim: ens apuntem al carro de les llistes de finals d'any. Avui us oferim la llista dels millors llibres ressenyats de l'any i demà penjarem la dels millors llibres que, per motius que s'allunyen absolutament de la seva qualitat literària (són tant o més…
  • Sempre passa igual: hi ha caps de setmana que passen sense pena ni glòria i n'hi ha que estan replets d'activitats. També passa que quan vols vida hiperactiva és quan no hi ha res i quan tens ganes de dormir tot va al revés, però això ja és qüestió de…

Comenta

Categoria: Entrevistes

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>