George Orwell, les esquerres i els porquets

When a true genius appears, you can know him by this sign: that all the dunces are in a confederacy against him.

“Thoughts on Various Subjects, Moral and Diverting” (1706), Jonathan Swift

I com n’era de savi, en Jonathan Swift! Al geni de George Orwell, per exemple, li va costar Déu i ajuda col·locar el manuscrit d’Animal Farm. En ple 1943, una faula sobre uns animals que protagonitzen una revolució popular i acaben altre cop sotmesos en una dictadura resultava incòmoda per a moltes audiències del bàndol aliat. Perquè, ai las!, feia una olor massa semblant a la de la Unió Soviètica, i els soviètics estaven al seu costat: som a la Segona Guerra Mundial i Anglaterra i la URSS s’han fet amiguets per interès. Qualsevol espurna de crítica als russos era, des del punt de vista de l’opinió pública britànica, totalment fora de lloc. I així, l’original d’Animal Farm va ser rebutjat per enèsims editors. L’únic que es va dignar a donar una oportunitat al llibre va enviar-li una carta a Orwell dient que havia consultat una persona del Ministeri d’Informació i que se’n desdeia. Li va dir exactament això:

If the fable were addressed generally to dictators and dictatorships at large then publication would be all right, but the fable does follow, as I see now, so completely the progress of Russian Soviets and their two dictators, that it can apply only to Russia, to the exclusion of the other dictatorships. Another thing: it would be less offensive if the predominant caste in the fable were not pigs. I think the choice of pigs as the ruling caste will no doubt give offence to many people, and particularly to anyone who is a bit touchy, as undoubtedly the Russians are.

Efectivament, en un assaig titulat “The Freedom of the Press” que podeu llegir alegrement per Internet, Orwell explica que la censura implícita a tot allò que fos crític amb els russos era total i absoluta. L’admiració britànica a la Unió Soviètica era molt poc crítica i molt poc qüestionadora: tot anava perfecte i Stalin era simpatiquíssim. Molts britànics havien desenvolupat cert amor per la res russa. Orwell ho relaciona amb tot el tema dels drets democràtics:

The issue involved here is quite a simple one: Is every opinon, however unpopular -however foolish, even- entitled to a hearing? Put it in that form and nearly any English intellectual will feel that he ought to say ‘Yes’. But give it a concrete shape, and ask, ‘How about an attack on Stalin? Is that entitled to a hearing?, and the answer more often than not will be ‘No’.

La portada de la novel·la ‘Animal Farm’, dels de Penguin.
(c) Irene Pujadas

Orwell, alhora, critica l’existència de certa hostilitat cap a la classe intel·lectual tant des de la dreta com des de l’esquerra en un altre article, titulat “La literatura y la izquierda” (aquí en anglès) i publicat el mateix any 1943. Hi ha, segons afirma, la tendència a afirmar que un escriptor és ‘dolent’ si les idees que promou no són ‘acceptables’. Un exemple seria el cas de T. S. Eliot, un senyor que es mereix una medalla molt grossa al pòdium literari però que també era monàrquic i anglocatòlic. Orwell, com a bon senyor d’esquerres, critica les esquerres:

Es imposible saber cuánto ha perdido el movimiento socialista mostrando su aversión por la inteligentsia literaria. Pero lo ha hecho, en parte confundiendo los panfletos con la literatura y, en parte, porque no hay espacio en él para la cultura humanista. Un escritor puede votar a los laboristas tan fácilmente como cualquier otro, pero lo tiene muy difícil para formar parte del movimiento socialista como escritor.

Orwell, demòcrata romàntic, autojustifica la seva lluita particular contra el batalló d’esquerranosos capquadrats (suposo que ell ho deuria veure així) a través d’un vers de John Milton: “By the known rules of ancient liberty”, l’antiga i bellíssima idea de la llibertat de pensament. Avui dia, els temps han canviat: no només existeix certa opinió general que s’assembla força a la d’Orwell, sinó que la seva faula fins i tot és vista amb certa innocència. Animal Farm no en té res, d’innocent. Però els habitants del segle XXI n’han llegit de tants colors que la reflexió d’Orwell esdevé força evident.

Frame de la versió cinematogràfica de la novel·la, pel·lícula de l’any 1954 dirigida per Joy Batchelor i John Halas. (c) Malavida

En tot cas, la novel·leta explica la revolució popular que fan els animals de la granja Manor Farm, liderada per un ésser humà cruel i alcohòlic anomenat Mr. Jones. Després d’una lluita de les “dues potes” contra les “quatre potes”, els humans són expulsats i Manor Farm esdevé l’Animal Farm, una paradisíaca granja on tots els animals són iguals que els altres. Després de dir el nom del porc sobre la raça humana, els animals redacten els principis de l’Animalisme: set manaments que els protegiran de qualsevol mal del futur i faran que mai cap animal pugui comportar-se com una persona. Els escriuen concretament els porcs, que són considerats els animals més llestos de tots. Els manaments diuen així:

1. Tot el que camina amb dues potes és un enemic.
2. Tot el que camina amb quatre potes o té ales és un amic.
3. Cap animal pot portar roba.
4. Cap animal pot dormir en un llit.
5. Cap animal pot beure alcohol.
6. Cap animal pot matar un altre animal.
7. Tots els animals són iguals.

Evidentment, a partir d’aquí comencen els matisos. Els porcs comencen a fer-se amb el poder i a gaudir de certs privilegis. Algú escriu certs matisos als manaments: no es pot beure alcohol en excés o, i aquí la frase mítica del llibre, tots els animals són iguals però alguns són més iguals que els altres. La resta d’animals acaben vivint en unes condicions de vida deplorables, però els porcs fan una mica d’oratòria bona i s’ho munten perquè tot sembli normal. De fet, Orwell pinta el “poble” com una massa de gent acrítica, resignada i bastant justeta de ment. Heus aquí el que un dels porquets diu al poble per justificar les sospitoses accions de Napoleon, el porquet líder, que prohibeix les assemblees i afirma que, a partir d’ara, un comitè de porquets ho decidirà absolutament tot:

‘Comrades’, he said, ‘I trust that every animal here appreciates the sacrifice that Comrade Napoleon has made in taking this extra labour upon himself. Do not imagine, comrades, that leadership is a pleasure! On the contrary, it is a deep and heavy responsibility. No one believes more firmly than Comrade Napoleon that all animals are equal. He would be only too happy to let you make your decisions for yourselves. But sometimes you might make the wrong decisions, comrades, and then where should we be?’

En tot cas, la reflexió sobre com una revolució popular pot derivar en dictadura i l’exemple del comunisme de la URSS són clars com l’aigua. I com que això ja està estudiadíssim i analitzadíssim, vull centrar-me en la gràcil imatge d’animals de granja fent vida social. Els cavalls discutint amb l’ase, les gallines acomodant-se, els gossos rebolcant-se per terra i tots divagant sobre democràcia i igualtat: més enllà de vaticinis sobre la circularitat de la història, el llibre d’Orwell conté àmplies dosis d’humor i d’ironia. El comentari d’aquell editor sobre la possible ofensa que pot suposar que els russos siguin pintats com porcs n’és un exemple. Tanmateix, quines intencions tenia Orwell quan va decidir substituir els humans per animals? Universalitzar els casos concrets i el dolor? Fer que el lector creï certa distància entre ell mateix i els esdeveniments narrats?

Sir Orwell. (c) Bernd Pohlenz

L’exemple d’Animal Farm s’assimila al de Maus, novel·la gràfica d’Art Spiegelman. Ras i curt, en ambdós casos els animals fan d’humans. De tota manera, Maus tracta una història real i concreta (la de l’Holocaust), mentre que Animal Farm vol fer palès un esquema històric i, alhora, criticar subtilment un fet concret (el de l’evolució de la Revolució Russa). De fet, Maus té dues coses raretes: estar protagonitzada per rates que fan de jueus i ser una novel·la gràfica. En el segon sentit, s’assembla a altres novel·les gràfiques que tracten temes reals, com A. D. New Orleans after the Deluge, de Josh Neufeld, que parla de l’huracà Katrina. I en el primer sentit, perdóoooo, centrem-noooos, tornem a Animal Farm.

Heus aquí la gràcia dels animalons: que Animal Farm és una novel·la universal ho justifica el fet que, malgrat que quan va publicar-se tothom la considerava un atac contra els russos, actualment és llegida com un avís a la perillosa tendència circular de la història. És a dir, que els qui defensen el poble, quan arribin al poder, podran tenir certa tendència a assemblar-se als qui ells mateixos van derrotar amb joia i optimisme pel futur. Avui dia, quan llegim Animal Farm, no pensem “mite’ls, els russos!”, sinó que ens ho prenem com una faula malauradament força ratificada al llarg de la història dels pobles. Els animals són els que contribueixen a universalitzar la trama: Orwell deuria posar-los (i dic deuria perquè, entre nosaltres, no en tinc ni la més remota idea i no ho he aconseguit trobar) per estalviar-se problemes amb la classe intel·lectual britànica i per fer una crítica més subtil, però que els porcs siguin porcs en comptes de capos soviètics ha convertit aquest petit llibre en un gran clàssic. I els néts dels quatre editors que el van rebutjar, ara deuen plorar per les cantonades. Això va com va.

Llibres consultats:
Animal Farm
, George Orwell, 2013, Londres: Penguin Books.
Ensayos, George Orwell, 2013, Barcelona: Random House Mondadori.
The Complete Maus, Art Spiegelman, 2011, Nova York: Pantheon Books.

FacebookTwitterGoogle+Compartir

També pot interessar-te...

  • La gent rica no m’acaba de fer el pes perquè als pobres ens fan sentir uns pallussos amb el pas canviat. Aviam, tampoc no som pobres. Diria que som mitjanets. El que tenim és molta sort. Això sí. Però vaja, que no està bé que els rics ens facin sentir…
  • Tot va venir arran de l'enrenou de Deu de desembre (2013) publicat per Edicions de 1984. Un altre autor nordamericà de lectura obligatòria. Com que la bossa dóna pel que dóna i no dóna per més vaig introduir el nom de George Saunders al buscador de la biblioteca de la…
  • La fantàstica editorial Routledge va tenir, ara ja fa uns anys, l’amabilitat de crear la subsèrie Thinking in Action. Amb ella han volgut presentar grans qüestions contemporànies —la religió, la ciència, la tecnologia, l’humor, la literatura, l’humanisme, etc.— de la mà d’alguns dels pensadors més rellevants dels últims anys: Slavoj Žižek,…
  • “Sabrem que ens hem convertit en un país normal quan lladres jueus i prostitutes jueves condueixin els seus negocis en hebreu” David Ben Gurion Tel Aviv Noir és una col·lecció de contes negres ubicats a la ciutat israeliana de Tel Aviv-Jaffa. Forma part de la Noir Series que l'editorial independent Akashic Books…
  • La segona part de les llistes de finals d'any arriba just a temps i amb un Top 9 (vés, som tres i ens costa posar-nos d'acord) dels millors llibres que no hem pogut ressenyar, ja sigui per circumstàncies històriques adverses, moments inoportuns, excés de material, etcètera. Considerem que finals d'any…

Comenta

Categoria: Ressenyes

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>