FestLet 12#: Elif Shafak, Turquia i patriarcat

Si ets un home que escriu, ets un escriptor; si ets una dona i ets escriptora, ets i seràs sempre una dona escriptora, amb aquest ‘dona’ per davant condicionant tot el que facis o diguis. Que això no és un discurset desfassat ho confirmava ahir al matí Elif Shafak, que a part de dona i escriptora és turca, al Palazzo di San Sebastiano, situat als confins de la metròpoli de Màntua. Shafak havia vingut per dir quatre coses sobre la seva ultima novel·la publicada a Itàlia, però per sort nostra va anar al gra amb temes més sucosos: la situacio de la dona a l’Orient Mitjà, la relacio orient – occident i les paradoxes de la multiculturalitat a casa nostra, si és que hi ha cases d’algu.

Shafak agafant embrenzida (c) Anna Pazos

Tot i que ”patriarchy is a universal problem”, com s’ha afanyat a deixat clar, l’escriptora ha reconegut que a l’Orient Mitjà hi ha un dèficit brutal de presència femenina. No només a la vida politica, sino també al carrers i espais publics, en els quals les dones han d’anar sempre amb la guàrdia en alt. “It’s always men telling women what to do and how to live”, ha lamentat, complint amb les expectatives del public: aplaudiments a cada paraula com si es tractés d’una sitcom. La seva interlocutora a l’acte, la periodista Chicca Gagliardo, li ha fet notar que a Occident tenim un problema invers, que és la sexualitzacio del cos de la dona i la seva exposicio constant amb finalitats lucrativescapitalistesdominadores. Shafak ha dit que sí, que no només les dones turques necessiten “feminism and gender consciousness”, i que per això ens fa falta més “sisterhood, womanhood, solidarity among women”: paraules que, per més que familiars, empenyen a posar-se dempeus amb el puny en alt.

Precisament del rols arcaics que encara assumeix la dona en algunes societats àrabs parla Shafak a la novel.la Honor (a la qual ens referirem d’ara endavant, pel simple motiu que és l’unica que hem llegit). La saga familiar d’Honor s’inicia amb dues bessones naixent en un poblet kurd a la vora de l’Eufrates, a la Turquia més rural i deixada de la mà de Déu. Amb més pena que glòria, una de les germanes emigra al Londres dels 70, on encara ha de lidiar amb el pes de la tradició (en el sentit pejoratiu del terme) que la lliga de mans i peus. Crisis identitàries, racime, crims d’honor i dones valentes que intenten fugir dels seu destins però acaben ressignant-se, com el fugitiu frustrat d’aquell relat de Lovecraft que torna dòcil i capcot a la seva destruccio.

Alguns llibre de miss Shafak exposats al Palazzo di San Sebastiano (c) Anna Pazos

A través de la ficció, Shafak parla d’una cultura patriarcal i missògina obsessionada amb la puresa del cos femení. Obsessió que sempre va acompanyada per la obstinació dels homes de conservar-ne l’honor. Aquest, un cop és tacat (si una dona és violada, per exemple, o si té l’atreviment de mantenir relacions íntimes abans del matrimoni) embruta el de tota la familia. Pel que fa els homes, poden ser adúlters i viciosos; la comunitat sempre farà la vista grossa amb un còmode relativisme moral. El que és interessant a Honor, així com a la xerrada d’ahir, és què passa quan algu que prové d’unes contrades retrògrades s’instal.la en el caos d’una megalòpolis occidental. Cosa è Oriente, cosa è Occidente i què poden aprendre l’un de l’altre ha estat l’altre gran tema de la jornada. Segons Shafak estem més connectat del que pensem: “the unhapinness of someone living in Pakistan affects the life of someone who lives in Canada”.

L’escriptora, però, no s’ha acabat de mullar. Davant l’elaborada pregunta d’una bona dona del públic sobre l’encaix de certes pràctiques a Occident, Shafak ha fet una crida general al respecte. Al respecte, per exemple, del criteri de la dona que decideix duur vel o tapar-se amb un burqa, sempre que sigui major d’edat. Per exposar el simplisme amb què a la vecchia Europa es debaten aquests temes, Shafak ha explicat que en turc hi ha 7 paraules per denominar el vel, mentre que en anglès només s’utilitza una. Tots aquests matissos que ens perdem, escolta. Deprés s’ha queixat que a Turquia si una dona és acosada pel carrer, el primer que hom preguntarà és com anava vestida, i aqui hem tingut ganes de dir que qui diu Turquia diu Barcelona, Màntua o Matalobos del Páramo. 

FacebookTwitterGoogle+Compartir

Comenta

Categoria: Cròniques

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>