FestLet #7: Longo i els amors que maten

Desdemona ascolta le storie dolente e avventurose di Otello e se ne innamora. Otello ascolta le bugie di Jago sul tradimento di Desdemona e vuole crederci.

L’amor ens il·lusiona més sempre que hi ha una trama complicada i un punt de drama, dificultats i malentesos. És per això que Shakespeare i les seves tragèdies romàntiques encara mouen masses, o si més no això semblava aquest matí a la Tenda Sordello. El jove Davide Longo ha començat a recitar i comentar Otel·lo amb una xispa i estil considerables davant d’un públic eufòric que escoltava la versió italiana d’Otel·lo com si es tractés d’un conte infantil, d’un retorn a la literatura oral originària.

ophelia

La mort d’Ofèlia de John Williams Waterhouse (1910). Com Desdèmona, Ofèlia és una altra víctima de l’amor shakespearià.

Otel·lo el “moro” s’enamora de Desdèmona, ella s’enamora d’ell, es casen contra la voluntat dels pares d’ella. En la versió original de Gianbattista Giraldi Cinzia, Otel·lo és un musulmà despietat que no es penedeix del seu crim passional contra l’estimada després que Iago li hagi fet creure que ella és adúltera, però Shakespeare l’humanitza i el fa morir d’amor. És clar que també ens fa creure que el batalló turc contra el qual s’ha d’enfrontar Otel·lo simplement s’enfonsa abans que hagin de lluitar-hi, i aquí Davide Longo ha fet una pausa per dir-nos que si passés quelcom semblant en un film de Hollywood tots plegats sortiríem del cine emprenyats com micos. La mort literària del vaixell carregat de turcs serveix perquè els personatges puguin lliurar-se als jocs de l’amor sense que la crua realitat de la guerra els ho impedeixi.

Moros, turcs. La denominació avui seria ofensiva, però és evident que a l’Anglaterra elizabethiana del segle XVI això del políticament correcte encara no s’estilava. Amb tot, el que sí que crida l’atenció és la reiterada presència de l’islam en l’obra de Shakespeare. I no només en la de Shakespeare, també en la d’autors com Marlowe, etcètera. La veritat és que els noms d’altres autors teatrals de l’època s’han esborrat de les pàgines culturals, perquè així és la vida i perquè el món de les arts és exigent i no hi ha espai per tothom.

othello_06

Desdèmona assassinada pel seu marit. Fotograma de la pel·lícula Otelo dirigida per Orson Welles (1952)

Dijous 4 de setembre, nosaltres les d’Els de dalt vam tenir ocasió de sentir una explicació sobre la petjada islàmica de la veu de Jerry Brotton, un d’aquests professors angloparlants que són informals i elegants i que fan que qualsevol lliçó sigui deliciosa. El cas és que la reina Elizabeth I va passar-se al protestantisme i que això li va comportar l’excomunió del Papa Pius V i via lliure per relacionar-se en termes comercials amb l’islam. Alliberada de les pressions religioses de caire internacional, la reina Elizabeth va disposar-se a vendre armes a canvi de sucre. “Necessitava sucre cada vegada que prenia el tè, i creieu-me que prenia molt tè amb sucre, tenia totes les dents corcades”, paraula de Jerry Brotton.

Més enllà de l’anècdota sobre l’islam en l’obra de  Shakespeare, hi ha la qüestió de fons que aquest matí ha destapat Davide Longo. En la vida pràctica, les velles nocions de l’amor romàntic són culpables de frustracions incurables. Però constato que, així, asseguts en rotllana, a la vora del foc o d’una taula de fusta en un festival de literatura, l’amor tràgic de tota la vida segueix fent plorar i riure a petits i grans.

FacebookTwitterGoogle+Compartir

Comenta

Categoria: Cròniques

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>