FestLet #2: Holden Caulfield, ecos italians

Anna Rusconi, Matteo Colombo, Isabella Zani. Podria ser una sèrie de policies o l’enumeració de tres autors reconsagrats. Però no. Són els tres últims traductors a l’italià de The Catcher in the Rye que aquest matí de dijous 4 de setembre han compartit amb nosaltres el fruit de la seva feina. La conversa entre ells tres ha tingut lloc a l’església de Santa Maria della Vittoria, que està envoltada de moltes altres esglésies iguals i que a temps d’arribar-hi jo ja estava plena d’adolescents amb bloc de notes. La presència de persones desesperadament joves no m’ha sobtat gens. De fet, si jo hi he anat ha estat per pura nostàlgia adolescent, perquè una vegada també em vaig enamorar de Holden Caulfield.

Mantova-Chiesa_Santa_Maria_della_Vittoria

Església de Santa Maria della Vittoria, Màntua.
Arxiu de Wikipedia

Matteo Colombo, que a més de traduir Salinger també ha passat per l’obra de Don DeLillo i de Palahniuk, ha comentat sobretot l’estranyesa que es desprèn del monòleg de Caulfield. El protagonista de Salinger repeteix expressions, el seu vocabulari és limitat com ho és sempre el vocabulari d’aquells que encara no són adults però que ja fa estona que han deixat de ser nens –i aquí rau l’encert de l’obra. A més de ser adolescent, Holden Caulfield està obsessionat amb la figura del seu germà i una vegada rere l’altra torna al seu guant de beisbol i als gargots que hi va escriure. Isabella Zani ha insistit que “el guardià del camp de sègol” és l’interlocutor d’un psiquiatre, un personatge deprimit que exigeix unes solucions lingüístiques particulars. He d’admetre que quan el vaig conèixer no m’ho va semblar.

holden1

Portada del llibre de Salinger traduït per Matteo Colombo. Arxiu de la Rivista Tradurre.

La distància entre l’anglès i l’italià no és abismal però cal tenir-la en compte: les llengües romàniques són menys straightforward. Per altra banda, així com les obres originals es mantenen vives en la seva vellesa -amb b i amb v-, les traduccions caduquen al cap de poques dècades. Els tres ponents han assegurat que la sintaxi italiana és cada dia una mica més fragmentària i que, curiosament, l’italià d’avui és més fidel al parlar de Holden del que ho era quan Adriana Motti va traduir-lo per primera vegada cinquanta enrere –amb diligència i gràcies a la butxaca ampla del seu marit que li permetia traduir. Al final Colombo ha parlat de fidelitat a l’original com a escola. Una fidelitat que s’expressa en forma d’única resposta possible a la pregunta que li planteja el text en qüestió. Colombo afirma que cal “escoltar” una veu fent relectures espaiades en el temps, a poc a poc i bona lletra. I a mi el que més m’agrada de tot plegat són les paraules que ell utilitza -”preguntar”, “escoltar”, “respondre-rispooondere“-, potser perquè impliquen que la literatura és un blabla que mai no calla.

FacebookTwitterGoogle+Compartir

Comenta

Categoria: Cròniques

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>