FestLet #13: Suad Amiry, l’obsessió palestina

Explica la palestina Suad Amiry que una vegada, per motius no precisats, va veure’s obligada a portar la seva gossa a un veterinari israelià. En acabar les anàlisis, el doctor va donar-li a l’animal un document segellat. “Recorda agafar-lo si algun dia ha de volar des de Tel Aviv”, va dir-li a la perplexa Amiry. Aquest paper permetia a la seva gossa moure’s lliurement per territoritoris ocupats, entrar i sortir d’Israel, utilitzar els principals aeroports de la zona, etc. En altres paraules, la gossa d’Amiry gaudia legalment de més llibertat de moviments que la gran majoria de palestins. Llavors va tenir la gran pensada: “vaig decidir que, a partir d’aquell moment, creuaria els checkpoints israelians amb l’excusa que només sóc la xòfer de la gossa, que sí que té un passaport segellat”.

IMG_2699 - copia

Suad Amiry al Festivaletteratura (c) Anna Pazos

Anècdotes d’aquest tipus són les que va compartir Amiry el passat 7 de setembre al teatre Ariston de Màntua, en un dels últims actes del ja llegendari Festivaletteratura. Suad Amiry és una arquitecta que escriu novel·les, una dona àrab que se sent incòmoda quan li diuen que no és la típica dona àrab segons els estàndards occidentals. Militant, culta, laica , barreja carismàtica de bon humor i mala folla, Amiry va ser la única dona present a la comissió palestina durant els acords d’Oslo de 1993 entre Israel i la Organització per a l’Alliberament de Palestina (OAP). Fet el paripé, suposem que va veure que tot plegat no serviria de res i que escriure llibres ajudaria més la seva gent que no signar paper mullat o bramar consignes des d’una tarima.

Com a bona hakawati [la dona que explica històries en un cafè], Amiry parla amb tot el cos: es posa dempeus, modula la veu, es guanya l’audiència. El seu objectiu és treure ferro a un assumpte que fa molt temps que està enrocat. Tots els relats que encadena tenen una ironia àcida; pretenen lluitar contra la visió monolítica que des dels anys 60 redueix els palestins a víctimes de la guerra eterna o terroristes, i Palestina a un sinònim de desolació, pèrdua i patiment. El sentit de l’humor té per ella una aplicació pràctica: “Si no riem, plorem. Per a nosaltres no hi ha sentiments intermedis”, sentencia, “riure és l’única manera que tinc de gestionar l’ocupació”. Tot i defugir el drama i la victimització, el seu discurs no és conciliador: simplement reivindica la necessitat dels palestins de recordar-se a si mateixos que són persones, no només subjectes absents en el tauler de la ocupació israeliana.  

hebron

Pintada en un carrer d’Hebron, a Cisjordània (c) Anna Pazos

Amb la seva “literatura contra els estereotips”, Amiry parla de la Palestina amagada sota els titulars. El seu llibre No hay sexo en Ramallah descriu les reunions setmanals d’un grup de dones menopàusiques de Ramallah que s’ajunten per queixar-se dels fogots, els marits respectius i l’ascens de Hamas. És impossible desfer-se del component polític en una novel·la ubicada a la capital palestina, però Amiry prova de donar relleu al factor humà. Una humanització que no inclou els que habiten l’altra banda del mur: pel que fa la sra. Suad, els israelians no existeixen ni han existit mai. En aquesta novel·la, Amiry explica la trajectòria vital de cadascuna de les assistents-menopàusiques, però quan toca parlar de la única israeliana present, l’autora deixa una pàgina en blanc que encapçalada per un:

“Su vida, por lo que a mí respecta, jamás ha tenido lugar”.

El que també vol dir-nos Amiry, entre anècdota divertida i jiji-jaja, és que no té res d’heroic i romàntic formar part d’un poble  constantment deprimit i traumatitzat. Amiry es voldria desfer de la obsessió Palestina, d’aquella amargor de fons que li impedeix gaudir del tot de cap situació a la vida. I que fins i tot, com va explicar, li havia amargat la vetllada la nit anterior, quan es va reunir amb amics a Màntua i la conversa va derivar cap al monotema. “Es parla molt de la ocupació a Palestina, però no de la manera en què Palestina ens ocupa a nosaltres”; la presència al subconscient de la terra perduda i irrecuperable és asfixiant”. El seu interlocutor Wasim Dahmash, professor de literatura àrab a la italiana Universitat de Cagliari, discrepa; per ell pensar Palestina (des de la distància) és un gust, un dret, un deure. “Òbviament hi ha gent capaç de gaudir de la seva obsessió”, conclou Amiry, fent gala de la seva actitud vital de no estar-se per hòsties, “però no és el meu cas”.

IMG_2704

Una noia fa cua perquè miss Amiry firmi el seu últim llibre
(c) Anna Pazos

Una de les moltes obsessions col·lectives dels palestins desplaçats és la de la casa perduda. Aquest és el tema central del seu últim llibre publicat, Golda ha dormito qui, que planteja diverses reaccions davant la pèrdua de la llar. A vegades, com va exposar l’escriptora, aquestes cases es troben a quinze minuts a peu, els que triga un palestí de Jerusalem Est a arribar a la part occidental de la ciutat. “Pots anar a passejar, arribar cap al tard a la teva antiga llar familiar i veure-hi les llums obertes, les siluetes d’una familia israeliana fent-hi vida, i sentir la impotència de no poder entrar a parlar amb ells.”

A Amiry aquest és un tema que li toca de ben a prop; encara no ha gosat visitar mai el domicili familiar de Jaffa, avui habitat per una família israeliana. Un dels personatges de la novel·la, Golda, fa el contrari que Amiry: es planta al jardí de la seva antiga casa cada dissabte, incapaç de resignar-se a l’status quo que li nega tots els drets sobre les propietats de la seva família. Cada dissabte és arrestada i després alliberada en un ritual absurd -sobretot per Golda, que acaba protagonitzant una mena de mite de Sísif administratiu exasperant.

Així, entre comèdia i drama, arribem al final de la xerrada. Durant el torn de paraules, una dona del públic agafa el micròfon i explica entre llàgrimes que és israeliana, que la seva mare va voler comprar una casa àrab i el seu pare s’hi va negar perquè, deia, potser la família propietària algun dia voldria tornar. Que la seva millor amiga era palestina, i que quan van tenir fills van adonar-se que mai no podrien ser amics entre ells. Es fa un silenci tens i lacrimògen, que Amiry trenca per dir que “gràcies pel comentari però que aquí no hem vingut a plorar”, i per preguntar si algú a la sala pot fer una aportació més alegre. La traductora a l’italià s’estalvia traduir aquesta última línia i només transmet els agraïments. Les que érem a primera fila vam veure que Amiry també s’havia emocionat, però aquelles llàgrimes eren massa incoherents amb tot el discurs precedent i se les havia assecat amb un moviment imperceptible.

FacebookTwitterGoogle+Compartir

També pot interessar-te...

  • “Hello, thank you for inviting me! Mantova is… okay!” Gary Shteyngart al Festivaletteratura, davant d’una multitud de mantovans escèptics Ha arribat l'octubre, i amb ell l'incertesa de la vida post-universitària. Nosaltres fem el que podem: algunes s'han integrat amb dignitat al món pseudolaboral, algunes alimenten la bohèmia barcelonina a ritme de…
  • Anna Rusconi, Matteo Colombo, Isabella Zani. Podria ser una sèrie de policies o l'enumeració de tres autors reconsagrats. Però no. Són els tres últims traductors a l'italià de The Catcher in the Rye que aquest matí de dijous 4 de setembre han compartit amb nosaltres el fruit de la seva…
  • Dels pròxims 3 al 7 de setembre, servidores serem un dels blogs col·laboradors del Festivaletteratura de Màntua, una població de 50.000 habitants de Llombardia. Màntua és famosa per ser l’escenari de l’òpera Rigoletto de Verdi i per exquisideses gastronòmiques com el Rissotto alla Pilota. També porta uns quants anys sent…
  • Desdemona ascolta le storie dolente e avventurose di Otello e se ne innamora. Otello ascolta le bugie di Jago sul tradimento di Desdemona e vuole crederci. L'amor ens il·lusiona més sempre que hi ha una trama complicada i un punt de drama, dificultats i malentesos. És per això que Shakespeare…
  • “Sabrem que ens hem convertit en un país normal quan lladres jueus i prostitutes jueves condueixin els seus negocis en hebreu” David Ben Gurion Tel Aviv Noir és una col·lecció de contes negres ubicats a la ciutat israeliana de Tel Aviv-Jaffa. Forma part de la Noir Series que l'editorial independent Akashic Books…

Comenta

Categoria: Cròniques, enrique vila-matas

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>