Festivaletteratura: er reportaje

“Hello, thank you for inviting me! Mantova is… okay!”

Gary Shteyngart al Festivaletteratura, davant d’una multitud de mantovans escèptics

Ha arribat l’octubre, i amb ell l’incertesa de la vida post-universitària. Nosaltres fem el que podem: algunes s’han integrat amb dignitat al món pseudolaboral, algunes alimenten la bohèmia barcelonina a ritme de soul i reggae i d’altres travessen el Mediterrani per allargar la precarietat vital de forma indefinida. Amb tot, hem trobat el temps i les ganes d’explicar-vos a vosaltres, fidels lectores i lectors d’Els de dalt, la nostra gloriosa setmana com a blog col·laborador a l’italianíssim Festivaletteratura de Màntua, al qual vam ser convidades amb gran jovialitat.

De bones a primeres, un festival de literatura no acaba de sonar com el Primavera Sound. Nosaltres imaginàvem carpes plenes de butaques i llums de peu, ocupades per intel·lectuals sense pressa que xarrupen vi i engreixen l’esperit amb la lectura. També, per què no, altaveus apilats en altes columnes cual rave, bramant delicats versos de Petrarca que la multitud coreja tot ajustant-se els monocles. Però no, no hi va haver res de tot això. És cert, no ho negarem, que al càmping hi havia una carpa que semblava destinada a servir de “sala de lectura”, i que algunes nits el jovent semblava LLEGIR-HI enlloc de buidar una litrona rere l’altra com si no hi hagués demà. Aquesta sala de lectura d’altra banda, distava molt de ser acollidora o comfortable, perquè els bancs no tenien esquena i els llums eren florescents. No, no era l’Ateneu Barcelonès.

Emoción a raudales després d’aconseguir les acreditacions, que certifiquen que, efectivament, algú sap que haviem de venir. (c) Irene Pujadas

Un festival de literatura és una altra cosa. Són tendals plens de llibres en venta, actes culturetes, autors i editors de revistes que han vingut sols i busquen companys de cerveses nocturnes. També són, per grata sorpresa nostra, exèrcits de voluntaris adolescents provinents d’arreu de la regió per assegurar el funcionament impecable de la logística del festival. Voluntaris que apareixen del no-res amb una capsa d’eines i t’arreglen la bici. Voluntaris que en tres microsegons han dividit el contingut de la teva safata, havent dinat, en deixalla orgànica i no orgànica, i l’han dipositat als respectius contenidors. A la que et despistes t’han netejat la safata en una cadena humana sincronitzadíssima i eficaç: pim-pam pim-pam. Voluntaris i voluntàries atents i eixerits que ens fan pensar amb remordiment en els nostres setze anys, quan l’única cosa de profit que fèiem era afavorir el teixit local de venta ambulant d’Estrella Damm. Tampoc us penséssiu que els joves italians del Nord són uns lletraferits, però: a l’institut els dónen crèdits i es rumoreja que al Festivaletteratura s’hi pot lligar. Alas, les hormones de l’adolescència!

Un festival de literatura és, també, una quantitat indecent d’autors i autores convidats a conferències, xerrades i debats. Però avui no ens detindrem en això, si a algú li interessa que llegeixi les dotze cròniques amenes que vam fer-ne en el seu moment. Primer cal dir quatre coses sobre la seu del Festivaletteratura.

Màntua és un poble pijo, d’aquests de la Itàlia del nord, la que no surt mai a les cançons. Els preus dels vestits dels aparadors i la seva aparença lleugerament carca no fan més que confirmar-ho. No ens atrevirem a negar-ne l’encant, però. Els llacs, el pont, la vella bella glòria del Palazzo Ducale o el fet de ser la llar natal de ni més ni menys que el senyor Virgili li atorga certa àurea de bellesa perpètua. Màntua, que segons fonts de la organització seria una localitat “totalment bombardejable” (sic) si no fos perquè és la seu anual del Festivaletteratura, té en realitat tots aquests encants i molts més. Les monges velles del poble, per exemple, es desplacen amb bicicleta; les més agosarades ho fan xiulant melodies com Summertime. Un ‘summertime’ que, ja ens perdonaran, però ni hi va ser ni se’l va esperar: la meteorologia de l’Itàlia del nord, senyores i senyors, deixa molt a desitjar.

No us penseu, no, Màntua és mono però també hi roben bicicletes. (c) Irene Pujadas

El primer dia havíem dormit poques hores i viscut algunes incidències emprenyadores: la bici d’una que no frena, les bosses que pesen, el nostre Niño Insaciable particular volent que tot fos encara una mica més perfecte, etcètera. Era capvespre quan vam trobar el càmping i ens vam adonar que la tenda ja estava muntada, que la gespa era verda i deliciosa, que els organitzadors eren una multitud entusiasta i que nosaltres gaudíem de l’status de blog col·laborador IN-TER-NA-CIO-NAL. I aquest és un dels altres quids de la qüestió: tot el Festivaletteratura de Màntua ha estat, efectivament, gestionat en italià. Tots els amics periodistes que havíem de fer a la sala de premsa parlaven en italià. Tots els voluntaris amb qui havíem de teixir grans xarxes de contactes (això abans de saber que tenien 16 anys) parlaven en italià. Tota la gent amb qui havíem de pretendre gran credibilitat i dignitat parlava, es feia entendre i pretenia que ens comuniquéssim, senyores i senyors, en la mismísima llengua de Dant. Dai!

Però, com hem dit, l’organització ens ha tractat com princeses vingudes de països d’Aràbia: teníem bicicletes per anar i venir idíl·licament del càmping, teníem una sala de premsa feta tota de cartró on beure xupitos d’espresso entre crònica i crònica i, el més important de tot, teníem menjar gratuït. De vegades oblidàvem que érem a Màntua per escoltar i escriure coses. Això passava un parell de cops al dia, quan sèiem davant les nostres safates carregades de gnocchi o de grans de blat o de bistecs: menjàvem sempre pasta, pernil greixós i lluent, verduretes escalivades. De tant en tant intentàvem que el sopar gratis es convertís en una posterior BARRA LLIURE, però l’avi que servia cervesa (en singular: una per àpat) ens mirava amb cara d’ètica i ens obligava a dirigir-nos cap al Lazo, el bar alternatiu de la ciutat. El Lazo era definitivament the place to be: mentre durava el Festivaletteratura, cada nit bullia de sociabilitat. D’altra banda, la Irene va viure la vessant més iaia de Màntova, que és el Lazo de bon dematí: els jovenets hormonats, els escriptors borratxos i la organització eufòrica donaven pas a una iaia cambrera experta en llenguatge gestual i un parell d’avis ferventment entregats a la lectura de La Gazzeta di Mantova, segurament un dels diaris més amarillos que s’hagi fet mai.

Cafè amb llet i la Gazzetta di Mantova, un exemple del periodisme ben fet. (c) Irene Pujadas

Una de les coses que ens tenia perpètuament fascinades era la mai prou reconeguda tasca dels traductors en directe, els permanentment infravalorats intèrprets. Quan tocava xerrada d’autor estranger sabíem que presenciaríem la feina d’aquests herois anònims, capaços de memoritzar al detall discursos llargs i farragosos i de repetir-los sense errar absolutament gens. Màxim respecte. De tant en tant, a més, protagonitzaven anècdotes graciosetes. El traductor d’Aleksandar Hemon, per exemple, va optar per oblidar-se de traduir a l’entusiasta públic que omplia la Basilica Palatina di Santa Barbara la senzilla expressió “I don’t believe in God”; pel que es veu, a terres italianes s’ha d’anar amb peus de plom. O el cas de la bona dona que, a l’acte de Suad Amiry, va trobar-se en el paper d’haver de traduir el foc creuat d’una israeliana del públic i la ponent palestina. Va suar com mai, sí, però va conseguir que triomfés la diplomàcia. Una mica com en aquella escena de Corazón tan blanco, on els intèrprets interpreten el que volen i tothom queda més satisfet.

En definitiva, però, l’experiència va ser maca i enriquidora. Fins i tot la Júlia, que normalment no veu inconvenient en compartir el seu malestar general amb el món (un món que mai no és ben bé com ella voldria), va encaixar amb dignitat el fet que li robessin la bossa a la SALA DE PREMSA del festival. Fins i tot va escriure un simpàtic relat sobre la seva vagabunderia per les itàlies després de no poder agafar l’avió de tornada a Barcelona per falta de documents. A part d’això, tot va anar rodat. La por que les acreditacions que ens van donar llavors siguin les úniques acreditacions que mai pugui rebre Els de dalt converteix el Festivaletteratura en el cim de la nostra carrera professional. Visca Màntua! Visca Teju Cole i Aleksandar Hemon i Suad Amiry! Visca l’Ander Izagirre i la Jenny Friedrich-Freksa, grans professionals i millors persones que van amenitzar els nostres dies i nits mantovanes! I VISCA JOSEP PLA, que tot i les seves fílies tèrboles segueix sent el nostre millor ambaixador arreu. Final.

Irene, Júlia i Anna

FacebookTwitterGoogle+Compartir

També pot interessar-te...

  • Dels pròxims 3 al 7 de setembre, servidores serem un dels blogs col·laboradors del Festivaletteratura de Màntua, una població de 50.000 habitants de Llombardia. Màntua és famosa per ser l’escenari de l’òpera Rigoletto de Verdi i per exquisideses gastronòmiques com el Rissotto alla Pilota. També porta uns quants anys sent…
  • Desdemona ascolta le storie dolente e avventurose di Otello e se ne innamora. Otello ascolta le bugie di Jago sul tradimento di Desdemona e vuole crederci. L'amor ens il·lusiona més sempre que hi ha una trama complicada i un punt de drama, dificultats i malentesos. És per això que Shakespeare…
  • Anna Rusconi, Matteo Colombo, Isabella Zani. Podria ser una sèrie de policies o l'enumeració de tres autors reconsagrats. Però no. Són els tres últims traductors a l'italià de The Catcher in the Rye que aquest matí de dijous 4 de setembre han compartit amb nosaltres el fruit de la seva…
  • “Sabrem que ens hem convertit en un país normal quan lladres jueus i prostitutes jueves condueixin els seus negocis en hebreu” David Ben Gurion Tel Aviv Noir és una col·lecció de contes negres ubicats a la ciutat israeliana de Tel Aviv-Jaffa. Forma part de la Noir Series que l'editorial independent Akashic Books…
  • Vam tenir l'oportunitat de parlar amb Aleksandar Hemon (Sarajevo, 1964) l'últim dia del Festivaletteratura, després de batre'ns en duel amb la televisió italiana que també esperava per entrevistar-lo. L'expectació eran gran: Hemon era un dels ponents del festival i el dia anterior havia omplert la Basilica Palatina di Santa Barbara…

Comenta

Categoria: Reportatges

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>