David Foster Wallace, ballar la conga

He visto playas de sacarosa y aguas de un azul muy brillante. He visto un traje informal completamente rojo con las solapas evasé. He notado el olor de la loción de bronceado extendida sobre diez mil kilos de carne caliente. Me han llamado “colega” en tres países distintos. He visto a quinientos americanos pijos bailar el Electric Slide. [...] He bailado (muy brevemente) la conga.

11 de març del 1995. Sir David Foster Wallace, per encàrrec de la revista Harper’s, es disposa a embarcar-se durant una setmana a bord del creuer Zenith de l’empresa Celebrity Cruises, que ell rebateja com a Nadir. D’aquestes set nits, pagades religiosament per la revista, en sorgirà Algo supuestamente divertido que nunca volveré a hacer (en el llibre original anglès, A Supposedly Really Fun Thing I’ll Never Do Again), el manifest definitiu sobre els nous rics americans i la classe social wannabe de finals del segle XX, les estratègies de transcendència de la mort i la tristesa profunda, desesperada i catatònica que ocasionen els monstres transoceànics que són els creuers.

Aquí teniu el Zenith. La fotografia és de Luca Tombolini.

Publicat originalment sota el títol Shipping Out. On the (nearly lethal) comforts of a luxury cruise, l’article pot qualificar-se de sublim per la destresa amb què mescla exquisidesa estètica i postulats filosòfics importants. David Foster Wallace explica, per exemple, que un dels objectius del creuer és fer creure als creueristes que no moriran mai. Oh, vida efímera! Oh, decadència del cos! Efectivament, justifica l’escriptor, el mar és la seu per antonomàsia de la mort, la podridura i la descomposició: tot allò que toca durant massa estona ho acaba envoltant d’una mena d’alga verda, relliscosa i fastigoseta. En canvi, al Nadir tot és netedat màxima: un “batallón entero de tipos diminutos y nervudos del Tercer Mundo” s’encarrega que no hi hagi cap ítem deteriorat que ens recordi que, ai las!, a nosaltres també ens arribarà el Dia Fatal.

El creuer, doncs, proporciona dues estratègies per burlar la mort: la netedat màxima i la jovialitat permanent. Un milió d’Oportunitats Imperdibles per Passar una Bona Estona omplen cada hora i cada minut del calendari del Nadir. Així, el moviment, l’excitació i la festa continuen apareixent com a mètode per oblidar la descomposició de la pròpia carn. Perquè, evidentment, la majoria de la població que assisteix a aquesta mena de creuers és gent gran. L’escriptor fins i tot matisa que hi ha “bastante gente mayor viajando con otra gente desesperadamente mayor que son claramente los padres de la gente mayor”. En tot cas, allà on els avis de Florida hi veuen oportunitats de gresca i xerinola, David Foster Wallace hi veu carn podrida buscant, desesperada, alguna forma de transcendència. En David no té cap inconvenient a l’hora d’igualar la podridura que el mar fa a les pedres a la podridura que els anys fan a les persones:

No me parece un accidente que los Cruceros de Lujo 7NC atraigan sobre todo a gente mayor. No digo decrépita, pero sobre todo atraen a gente mayor de cincuenta años, para quien su propia mortalidad ya es más que una abstracción. La mayoría de los cuerpos que se exponían durante el día en la cubierta del Nadir estaban en diversas fases de desintegración. Y el océano en sí (que me pareció tan salado como el infierno, tan salado como el gargarismo que se usa para aliviar el dolor de garganta, con una espuma tan corrosiva que probablemente vaya a tener que cambiar una bisagra de mis gafas) resulta básicamente una enorme máquina de podredumbre. El agua del mar corroe los barcos a una velocidad asombrosa. Los oxida, exfolia la pintura, saca el barniz, apaga el brillo, cubre los cascos de los barcos de percebes, algas kelp y una mucosidad indefinida marina omnipresente que parece la misma encarnación de la muerte.

La coberta de debolsillo.

D’altra banda, Foster Wallace també es dedica a analitzar la “promesa” que emana de l’experiència al creuer. Què venen, els senyorets de Celebrity Cruises? Diversió, transcendència de la mort i una promesa traïdora, mentidera i insaciable: fer feliç la part del teu ésser que només fa que VOLER COSES, acontentar la gana del qui David Foster Wallace anomena el nostre “Niño Insaciable”. En aquest sentit, i procurant no fer spoilers, l’escriptor demostra com uns dies a bord del Nadir poden convertir-te en l’ésser més pijo, indesitjable, cobdiciós i horrorosament exigent de la història de les persones. Després de tantes atencions, capritxos i mimitos, el resultat final del Nadir és tristament insatisfactori: hom vol molt més, molt més i molt millor.

Y está claro que en el Nadir, tras unos pocos días de diversión que conducen a ese reajuste, la parte de mi que QUIERE y que permanecía acallada por los cuidados regresa, y con más fuerza. Hacia el miércoles soy dolorosamente consciente del hecho de que el aire acondicionado de mi camarote hace un ruido sibilante (y fuerte) y que aunque puedo subir el Muzak a base de reggae que sale de los altavoces del camarote no puedo bajar el volumen del altavoz más estridente que hay en el techo del pasillo de la cubierta 10 de babor. A estas alturas, me doy cuenta de que cuando el imponente ayudante de camarero de la mesa 64 usa su pala para repartir las migas del mantel antes de servir el siguiente plato nunca parece recoger todas las migas.

En definitiva, Foster Wallace ho analitza tot: la vida idíl·lica que prometen els creuers, la forma com es (i no es) compleix, les reaccions de la gent, els gadgets increïbles que proporcionen les infraestructures del creuer, la interacció i tipologia de creueristes i l’aire eminentment absurd i depressiu que emana de tot plegat. De fet, la gràcia de l’article és justament el riure histèric que causa la lectura de situacions que, de tant grotesques, s’estimben de ple contra la Tristesa Absoluta: l’anàlisi provoca aquella reacció corporal rara del riure histèric i mig desesperadet. David Foster Wallace escriu com una Perla i ens presenta americans amb gorres de pescadors i samarretes on posa ‘Big Daddy’ = tot plegat, moments de gran compassió, gran gràcia i gran tendresa. És evident, però, que la intenció última no busca somriures sinó que ens pregunta, mirant-nos als ulls i amb Gran Seriositat: senyores i senyors, on collons estem anant a parar?

És graciós, d’altra banda, explorar els hipertextos de l’article. Si bé l’escriptor beu de la cultura pop com si fos aigua, l’episodi dels creuers demostra que la cultura pop també l’ha utilitzat a ell. Sinó que ho preguntin als ideadors de The Simpsons, que van gravar un capítol que es titulava A Totally Fun Thing Bart Will Never Do Again (eeeep), i en què apareixia un tipus amb una pinta sospitosament similar a la de l’escriptor nord-americà.

No és gens complicat entreveure el rostre de Sir David Foster Wallace en aquest frame.

En aquest capítol, Bart intenta superar el quotidià Tedi Vital amb un creuer de Royalty Cruises, “one week away from the everyday”, un vaixell amb una “fun schedule” abarrotada d’activitats divertidíssimes i on fins i tot la Lisa podria sentir-se como pez en el agua. Els Simpson, doncs, acaben anant de creuer i vivint experiènces semblants a les que relata l’escriptor nord-americà, un creuer on “the only rule is ALWAYS HAVE FUN”. De fet, tenen l’oportunitat de pujar a un “sugar-free fitness cruise” que, casualment, rep el nom de Nadir. Per fer-ne publicitat, la veu en off indica: “Welcome to eight days and seven nights of push-ups and kale!”.  És evident que als senyors de la sèrie els va agradar el llibre de Foster Wallace, perquè tot el capítol fa referències al “Niño Insaciable”, les vacances idealitzades i la decadència inevitable. Així doncs, nosaltres escaparem la mort d’una manera més mundana i barata: aquí teniu l’episodi. Visca el gaudi!

FacebookTwitterGoogle+Compartir

També pot interessar-te...

  • David Foster Wallace es va treure les cadenes, va donar mitja volta, va emprendre el difícil camí ascendent, va sortir de la cova i va veure amb els seus propis ulls totes les misèries i frustracions i neurosis i avorriments i depravacions sexuals i sentiments contradictoris que configuraven les persones…
  • El mundo ha proclamado la libertad, sobre todo en estos últimos tiempos, ¿y qué vemos en esta libertad suya? ¡Nada más que la esclavitud y el suicidio! El monjo Zosima a Els germans Karamàzov Va passar un dimecres qualsevol en un vagó de la línia 1 del metro. Una senyora…
  • L'any 2008, David Gálvez va entregar dos manuscrits a l'Editorial Males Herbes. El primer que van publicar va ser Cartes mortes, una mena d'epistolari dirigit a un destinatari que mai no respon. Res no és real, que va arribar a les llibreries tots just fa uns mesos, és  un diari situat en…
  • Sempre he pensat que això de la Great American Novel era una cosa que només els ianquis podien inventar-se. Una novel·la llarga, èpica, convincent, que descrigui un món concret i universal que parli, a fi de comptes, de la pròpia identitat dels Estats Units d'Amèrica. Evidentment, molts països tenen els…
  • “Sabrem que ens hem convertit en un país normal quan lladres jueus i prostitutes jueves condueixin els seus negocis en hebreu” David Ben Gurion Tel Aviv Noir és una col·lecció de contes negres ubicats a la ciutat israeliana de Tel Aviv-Jaffa. Forma part de la Noir Series que l'editorial independent Akashic Books…

Comenta

Categoria: General, Ressenyes

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>