George Saunders: puta que ho va

La gent rica no m’acaba de fer el pes perquè als pobres ens fan sentir uns pallussos amb el pas canviat. Aviam, tampoc no som pobres. Diria que som mitjanets. El que tenim és molta sort. Això sí. Però vaja, que no està bé que els rics ens facin sentir pallussos amb el pas canviat a la gent mitjaneta.

El curiós sobre George Saunders és que ningú sap descriure’l. No va saber fer-ho ni Joel Lovell, quan el TRES DE GENER DEL 2013 va proclamar que el nou recull de contes de Saunders (Deu de desembre, que aquí publica Edicions de 1984 amb una magnífica traducció de Yannick Garcia), seria EL MILLOR LLIBRE DE L’ANY (!). En tot cas, senyores i senyors, tal judici a priori ens avisa d’un fet impepinable: que Saunders és cosa molt, molt fina.

saunders3

Emmarcable en les últimes tongades de literatura nord-americana, tant els devots de Jonathan Franzen com els devots de David Foster Wallace l’han intentat acostar a la seva corda sense èxit. Saunders, com tants altres, tracta grans temes com l’amor, la mort i la família, però també l’absurd de la vida contemporània, la increïble mala sort de la gent amb mala sort, el conflicte de classes socials, les contradiccions i el salvatgisme del capitalisme actual  i, ras i curt, l’amargor davant d’uns temps i una situació política i social que es presenta com un monstre cruel i terrorífic davant d’uns éssers totalment vulnerables: nosaltres. Només que Saunders utilitza estratègies força genuïnes per expressar la magnitud de la tragèdia actual: el capitalisme salvatge, per exemple, aflora en forma del discurs presumptament simpàtic d’un director d’empresa, que amaga intencions MOLT fosques sota metàfores amables o en forma de dones immigrants (Laos, Somàlia, etcètera) que treballen fent de “nimfes decoratives” als jardins de la gent rica . Una mena de ciència-ficció que, ai las!, ens resulta estranyament familiar. 

Jo diria que la gràcia de Saunders, el que el diferencia de molts escriptors actuals, rau en dos fets: el primer, les estratègies que s’empesca per parlar-te de les misèries del present a través d’històries que sovint funcionen com al·legories. El segon, que Saunders no és pur cinisme. Els seus són personatges desesperats però amb cert sentit de l’esperança i la bondat, gent putejada fins al coll però que no decau en pessimismes permanents.

De fet, els personatges conserven cert optimisme perquè el que no ha decaigut en el cinisme perpetu és Saunders mateix, i mira que ha picat molta pedra i ha viscut en directe el cantó salvatge del capitalisme: va treballar d’enginyer de mines a les jungles de Sumatra, va haver de tornar a casa perquè es va banyar en un riu infectat de femta de mono (!) i ha tingut feines molt diverses abans d’arribar a la reputació actual. En definitiva, que tant ell com la seva literatura tenen un algo que és pura tendresa i aquest, de fet, és un dels trets que el diferencien de Foster Wallace: que el món, per alguna raó recòndita, encara pot valdre alguna cosa.

saunders

George Saunders va néixer a Amarillo, Texas i es descriu a si mateix com “cheerleaderish”. Només per això ja ens cau bé.

Els seus personatges pateixen l’amargor de ser el perdedor, la vergonya davant dels fills, la humiliació davant del poble, l’orgull grotesc que brolla per pura supervivència davant de tal vergonya, bla, bla, bla. Però en tots ells, entre insults i brots histèrics, hi ha alguna cosa entranyable i compassiva, una dimensió moral i humana de la mida de tres catedrals gòtiques. Saunders és “l’alegria de la supervivència”, que va dir el Miquel Adam en una xerrada sobre el llibre. De contes amargs sobre l’absurd de l’existència contemporània, sobre la maldat humana i l’histerisme capitalista n’hi ha bilions: la gràcia de Saunders és la seva dimensió abraçable i la forma com l’expressa.

Ressenya de les Horn! Reviews sobre el llibre. Massa pessimista pel meu gust, però ens continua semblant interessant.

Tècnicament, a més, tot plegat és pura energia, frescor i vitalitat. Ho demostren fragments com un de “El diari de les Noies Semplica”, en què el protagonista, un pare de família de 40 anys que escriu un diari per la gent del futur on defensa les seves misèries davant les riqueses dels altres amb cert entusiasme made in Flanders, té un moment de glòria quan una la filla d’una família rica (Leslie) ve a casa seva a visitar la seva filla (Lilly). El pare arriba a la llar i es troba el panorama següent (CERT SPOILER – POQUET):

A dins, m’he topat amb la Leslie Torrini de visita (!). Això = històric. La Leslie mai no havia vingut tota sola. Diu que li agrada com queden les NS penjades a tocar de la bassa, que així se’n veu el reflex. Truca a casa seva i exigeix una bassa. La mare de la Leslie li diu nena malcriada, li diu que no pensar-hi. Això = tou de punts per a la Lilly. Tampoc no és que ens posem contents quan els altres no estan contents. Però és que tantes vegades ha estat contenta la Leslie quan la Lilly no n’estava, que ¿potser no passa res si, només una vegada, Leslie = una mica trista, i Lilly = com un gínjol?

Saunders té aquesta forma inhòspita i raríssima d’explicar les coses, el “de què coi m’estas parlant” inicial, la combinació entre tendresa i macabrisme i l’aroma a aire fresc que desprenen els seus fragments. Res de mitges tintes: els contes de Deu de desembre acostumen a ser odiats o estimats. Des d’aquí l’ovacionem amb l’admiració de tot el que olora a únic i nou. Avís, però: la segona lectura sempre serà millor.

FacebookTwitterGoogle+Compartir

També pot interessar-te...

  • Tot va venir arran de l'enrenou de Deu de desembre (2013) publicat per Edicions de 1984. Un altre autor nordamericà de lectura obligatòria. Com que la bossa dóna pel que dóna i no dóna per més vaig introduir el nom de George Saunders al buscador de la biblioteca de la…
  • “Sabrem que ens hem convertit en un país normal quan lladres jueus i prostitutes jueves condueixin els seus negocis en hebreu” David Ben Gurion Tel Aviv Noir és una col·lecció de contes negres ubicats a la ciutat israeliana de Tel Aviv-Jaffa. Forma part de la Noir Series que l'editorial independent Akashic Books…
  • When a true genius appears, you can know him by this sign: that all the dunces are in a confederacy against him. "Thoughts on Various Subjects, Moral and Diverting" (1706), Jonathan Swift I com n’era de savi, en Jonathan Swift! Al geni de George Orwell, per exemple, li va costar…
  • Va néixer zairès i ara es veu que és del Congo. El seu és un país de canvis, amb generals dissidents i soldats dissidents del general dissident i turistes que en realitat volen explotar les mines de diamant igual que els locals i tants altres. Al local Tram 83, situat a…
  • ATENCIÓ! Semblava complicat però aquí les tenim: ens apuntem al carro de les llistes de finals d'any. Avui us oferim la llista dels millors llibres ressenyats de l'any i demà penjarem la dels millors llibres que, per motius que s'allunyen absolutament de la seva qualitat literària (són tant o més…

Comenta

Categoria: Ressenyes

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>