LLISTES! LLISTES! (I)

ATENCIÓ! Semblava complicat però aquí les tenim: ens apuntem al carro de les llistes de finals d’any. Avui us oferim la llista dels millors llibres ressenyats de l’any i demà penjarem la dels millors llibres que, per motius que s’allunyen absolutament de la seva qualitat literària (són tant o més bons!), mai hem pogut ressenyar. En els dos casos, no estem parlant de llistes amb les millors novetats de l’any sinó de llistes absolutament subjectives i aleatòries; això abarca des d’una primera lectura de Dostoievski (más vale tarde que nunca) fins a grans noms llatinoamericans, els americans de torn i, evidentment, algunes novetats locals. Els llibres estan ordenats aleatòriament i signats per cada una de nosaltres, que continuem tenint gustos diferents. Esperem que els gaudiu!

MILLORS LLIBRES RESSENYATS DEL 2013

franzen

Algunes persones saben elevar a la categoria d’art el plaer morbós d’infiltrar-se entre famílies desconegudes i remoure els seus draps bruts, rient d’això i allò des d’un fals distanciament irònic. Jonathan Franzen és una d’elles. The Corrections va sortir a la llum pocs dies abans de  l’11 de setembre (de 2001, no de 1714) i va quedar com a testimoni etern de l’american way of life anterior als Atemptats, a més de ser també una constatació moderna d’allò que deia Tolstoi de les famílies desgraciades i com cada una ho és a la seva manera. Els Lambert de The Corrections són éssers tant perduts com entranyables, tant llunyans i ianquis com similars als nostres pares, cunyats, cosins i (inquietantment) nosaltres mateixos. Com ja vam deixar clar al seu dia, els estimem com al germà que sempre ve amb ressaca als dinars familiars i només passa per la cuina a tallar trossos de fuet. /// Anna Pazos

2.victor sabate

També un dels descobriments de l’any, vaig acabar comprant-me el llibre de Víctor Sabaté per dues raons: 1) no me’l parava a trobar per La Central amb l’enganxina aquella de “recomanat” i era d’un noi totalment desconegut i 2) vaig veure que al final del llibre hi havia una nota dels editors (Raig Verd) dient que aquest llibre era un d’aquells manuscrits que s’envien a una editorial i sembla que mai hagin de veure la llum. Me’l vaig agenciar i la lectura no va ser gens decebedora: la novel·la combina les misèries de la vida moderna amb l’assaig sobre plagis literaris i una trama totalment fantàstica en què el protagonista descobreix que un escriptor que va viure fa 200 anys li ha plagiat un conte. El llibre tracta els temes de l’autoria, l’ambició literària i el plagi amb grans dosis de metaliterarietat i acaba en un cercle perfecte. Lectura molt, molt, molt recomanable! En el seu dia ja vam parlar com Déu mana de la seva Gran Farsa. /// Irene Pujadas

5.manuel puig

Recomano aquest llibre a tothom perquè és una de les millors lectures que he fet aquest any, però trobo que és un regal idoni sobretot per als més cinèfils. El llibre de Manuel Puig és un collage de pel·lícules, i el seu coneixement del setè art és tal que qualsevol diria que El Beso de la mujer araña és un guió cinematogràfic. Hi ha qui diu que Manuel Puig volia ser cineasta i es va rendir perquè era massa negat per fer-ho; de fet, el director Héctor Babenco va portar aquesta novel·la a al cinema l’any 85. La manera de narrar de Puig funciona a partir de primers plans i escenes, sempre inclou música i emocions fortes. El més esplèndid de l’obra són els seus dos protagonistes i la seva conversa intermitent, el clàssic “explicar-se històries” a la vora del foc ara, però, des d’una cel·la. El beso de la mujer araña és una obra mestra escrita als cinquanta que, com tots els clàssics, sembla que hagi estat escrita fa mitja hora. En vam parlar l’octubre passat.
/// Júlia Bacardit

8

Llegit per primer cop en els dies d’adolescència i rellegit aquest any,  El mundo alucinante de Reinaldo Arenas mereix sens dubte un lloc entre els hits de 2013 (és la gràcia de tenir un blog propi. Visca l’aleatorietat). En el seu moment vam classificar la novel·la a la categoria “Erupcions diverses” perquè no hi ha manera d’encasellar les aventures de l’estimadíssim fray Servando, el frare mexicà que la imaginació d’Arenas va convertir en personatge literari mític. Més que una novel·la d’aventures, millor que un assaig, El mundo alucinante és una metàfora sobre la llibertat feta a base d’imaginació humana il·limitada. En vam parlar aquí. /// A. P.

3.dostoievski

Els clàssics són els clàssics, que diuen. Repasso les lectures de l’any i decideixo allunyar-me de contemporanis per fixar-me en un dels puntals de la literatura russa: sr. Dostoievski, barbes prominents, segle XIX, Rússia, tot majúscules. Recordo els dies daurats de lectura de Crim i càstig, subratllant com una boja – total, per escriure’n això. El nexe entre el fictici Raskòlnikov (el jove que flirteja amb el pecat però es salva gràcies a l’amor cristià) i el Dostoievski de carn i ossos és totalment justificable. La novel·la, a més, és un gran exemple de l’abisme entre teoria i pràctica. Què dir-los, senyors, que no els hagi dit ningú abans sobre Dostoievski. És un dels Grans. Punt.
/// I. P. 

4.john fante

La senyora Irene ens ha anat fent conèixer les delícies del malaurat John Fante, Déu de Bukowski i amic incondicional nostre. L’altre dia passava per casa seva (de la Irene, no de John Fante) i li vaig demanar que em deixés algun dels seus llibres, que tant de que-si-Fante-això que-si-Fante-allò m’havia picat la curiositat. La novel·la que em va deixar és Ask the Dust, la història de dos desamors que es persegueixen; però l’anècdota és el de menys. El que compta és Arturo Bandini i l’eterna pols que s’amaga sota l’asfalt de Los Angeles. Bandini oscil·la entre l’ odi i l’amor a la humanitat, entre el luxe i la misèria de menjar només taronges. És el protagonista de quatre novel·les: Wait until spring, Ask the Dust, The road to Los Angeles i Dreams from Bunker Hill. A veure quan els d’Edicions de 1984 s’animen i tradueixen l’obra de Fante completa al català. De moment ja podem llegir Plens de Vida i La Germandat del Raïm! /// J. B.

barnes

Anthony Webster és un jubilat tranquil que ha de revisar els seus anys de joventut després de rebre una carta d’un bufet d’advocats, fet que el porta a enfrontar-se amb una perspectiva de si mateix que la seva memòria havia eliminat sàviament.  I “de aquellos barros estos lodos”, que diria el refranyer espanyol. El principi d’acció-reacció-repercussió-ECO és aplicat de forma implacable, cosa que fa que les seqüeles fatals d’uns fets remots persegueixin al pobre Webster. Qui a aquestes alçades de la vida probablement ya no quería saber pero supo, que diría el senyor Marías. A The Sense of an Ending, Julian Barnes ens recorda amb subtilesa i màxima elegància britànica que si ens creiem capaços de tirar la primera pedra probablement sigui perquè hem estat prou hàbils en el llegendari art de l’autoengany. Llegiu, llegiu el que deia la Irene del tema a principis d’any. A mi em va convèncer i em va alegrar la tardor.  /// A. P.

7.saunders

Des del dictamen de Joel Lovell el passat 3 de gener al New York Times, George Saunders ha viscut una pluja d’aplaudiments i afalagaments increïble. Deu de desembre, publicat en català per Edicions de 1984, ha transformat el saunderisme en una devoció estranya i fresca, perplexa i esperançadora. Des d’aquí ens sumem a l’admiració cap a Saunders, no per l’onada d’elogis que ha rebut sinó perquè es tracta, realment, d’un llibre inèdit. Inèdit no pels temes que tracta (absurditat de la vida contemporània, conflicte de classes socials, capitalisme salvatgíssim, etcètera) sinó per l’estil en què Saunders ens explica històries que ja fa molt que sentim. A més de la fantasia que sovint impregna les seves històries, el cas és que ens trobem davant d’un estil absolutament mordaç però que no ha perdut l’esperança. Els seus personatges, éssers vulnerables davant d’un món zero pietós, freguen el cinisme però es decanten per la tendresa. En el seu dia, vam dir-ne això. /// I. P.

6.marquez

Mai no està de més, Gabriel García Márquez. Artesà i geni alhora, els començaments de les seves novel·les són un exemple suat dins les aules d’escriptura creativa. La facilitat amb què aquest senyor ens explica qualsevol cosa i ens deixa sense alè ens ajuda a entendre què fan “els de dalt” que els fa millors que la resta. Luis Alejandro Velasco, protagonista d’El relato de un náufrago, és l’home ordinari abandonat a la seva sort, es relaciona només amb animals i viu aventures sense saber ben bé com. L’obra té un eix argumental molt similar a El vell i la mar de Hemingway i planteja algunes de les mateixes qüestions, però l’estil del colombià  és superb i la seva novel·leta ens diverteix molt més. Desconfieu del seu to periodístic: l’únic que hi ha de real en aquest llibre és la manera com s’explica i el seu final, que lluny d’agombolar-nos ens llença al buit de la interpretació lliure. Més informació aquí. /// J. B.  

FacebookTwitterGoogle+Compartir

També pot interessar-te...

  • La segona part de les llistes de finals d'any arriba just a temps i amb un Top 9 (vés, som tres i ens costa posar-nos d'acord) dels millors llibres que no hem pogut ressenyar, ja sigui per circumstàncies històriques adverses, moments inoportuns, excés de material, etcètera. Considerem que finals d'any…
  • “Sabrem que ens hem convertit en un país normal quan lladres jueus i prostitutes jueves condueixin els seus negocis en hebreu” David Ben Gurion Tel Aviv Noir és una col·lecció de contes negres ubicats a la ciutat israeliana de Tel Aviv-Jaffa. Forma part de la Noir Series que l'editorial independent Akashic Books…
  • Fa dues generacions llargues que existeix la llibreria Àngel Batlle. Situat al carrer Palla de Barcelona, a Ciutat Vella, el local fa olor de paper groc i de pols i està ocupat per prestatgeries molt altes i per taules plenes de llibres més o menys vells. El propietari Àngel Batlle,…
  • Trenta-un dies més a la butxaca: el canvi d’hora ens ha regalat seixanta minuts de son o de còctels, la bielorussa Svetlana Aleksiévitx ha guanyat el Nobel de Literatura i l'escriptor Erri de Luca ha quedat finalment absolt. Les tres coses ens produeixen joia, tot i que segur que també han…
  • “Hello, thank you for inviting me! Mantova is… okay!” Gary Shteyngart al Festivaletteratura, davant d’una multitud de mantovans escèptics Ha arribat l'octubre, i amb ell l'incertesa de la vida post-universitària. Nosaltres fem el que podem: algunes s'han integrat amb dignitat al món pseudolaboral, algunes alimenten la bohèmia barcelonina a ritme de…

Comenta

Categoria: Ressenyes

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>