Saul Bellow i l’autoodi que ens ennuega

Fa poc vaig recomanar els Modern Classics de Penguin via Twitter. Si ho vaig fer és perquè durant els darrers mesos he adquirit el costum de visitar la llibreria anglesa Hibernian (c/Montseny 17) i comprar-los un lllibret pel mòdic preu de 3 euros amb cinquanta cada vegada. L’última incursió em va servir per arreplegar un relat de Musil i Him with his feet on his mouth, una carta llarguíssima (o novel·la curtíssima) que el personatge de Saul Bellow escriu des de l’exili econòmic i emocional, a Vancoover.

Saul Bellow engreixa la vasta i fructífera  generació d’escriptors nord-americans jueus nascuts al segle XX. És autor de Herzog (1964), que sembla ser que és la seva obra més recomanable.  Him with his feet on his mouth -de nou, llarg títol per curta novel·la-, en canvi, gairebé no surt ni a la wikipèdia. La ofensa comesa contra una tal Miss Rose és el pretext que el remitent utilitza per redimir-se en una edat avançada, sempre amb aquell punt de graciosa culpabilitat jueva que ens ha arribat a través de les pel·lícules del Woody Allen i de bona part de la cultura popular americana en general: des de l’obra de Philip Roth passant per sitecomes noves i velles com la Nanny, Weeds i un llarg etcètera. Potser la diferència és que Him with his feet on his mouth és un relat poc còmic. El llibre conté gotetes d’humor àcid, però en aquest cas el que veiem és l’altra cara de la moneda, el que implica ser jueu als EUA: la tendència satírica que condemna l’autor de la carta a una vellesa solitària, les ganes de convertir-se en americà en majúscules i els inconvenients de l’autoodi hereditari.  De fet, el vell narrador es veu impulsat a escriure a Miss Rose (bibliotecària, soltera? És tot el que en sabem) després de rebre la carta acusatòria d’un antic amic de la universitat. Bellow és planer i filosòfic, dues qualitats que (quasi sempre) han d’anar juntes.

My ineptness with money was part of the same hysterical syndrome that caused me to put my feet on my mouth… I was speaking of the dream condition or State vague turbulence in which, with isolated moments of clarity, most of us exist.

D’entrada, el que més ens pot cridar l’atenció és que som davant d’un personatge infeliç com qualsevol altre, un home que no és excessivament cruel però que es tortura, busca una explicació al seu comportament terrenal i una absolució de càrrecs morals.  Him with his feet on his mouth és un monòleg que s’acosta al psalm, un sum vermis a l’estil verdaguerià però en versió de prosa jueva i americana alhora. L’home vell és hereu de fragments de memòria, és aquell que només té un fil de veu per continuar queixant-se, parlant, existint. En aquest sentit em recorda alguns personatges de Beckett, els vagabunds de Waiting for Godot o el pobre Molloy, que perd tots els òrgans i continua immers en un soliloqui interminable. No obstant, al final del relat el personatge aconsegueix treure l’entrellat de la seva verborrea expiatòria i confessa a Miss Rose que tot plegat li ha anat bé, li ha servit de teràpia. El vell de Bellow (que si bé no és ell s’hi assembla pel que fa als orígens i la descripció física) comprèn la utilitat de les seves paraules i experimenta una transformació cap a un estadi més elevat, swedenborguià. Ja podeu imaginar-vos que la cosa va d’envellir i reflexionar a partir del record; el que sorprèn és la capacitat que té l’autor d’expliucar-nos les trifulques més vulgars i extreure’n, mlagrat tot, una mica de bellesa amb b alta.

Entre altres coses, l’epístola de Bellow ens parla de l’etern conflicte entre individu i col·lectivitat, de l’aliencació en diversos fronts. D’una banda tenim la solitud de l’intel·lectual que no ha estat mai apte per a la vida pràctica: la crítica a la cultura material supracapitalista americana ens arriba de la mà d’una història familiar típica i miserble,  vinculada al món dels negocis fallits i les estafes -d’aquestes que arriben tard o d’hora a tota llarga existència humana, suposo. Darrere l’anècdota s’amaguen els planys de l’inadaptat que mai no ha prestat atenció als números, als sous, als consells d’advocats competents. D’altra banda tenim la qüestió identitària, la força del desig d’americanitzar-se o de seguir el model de Kissinger, Rockefeller: jueus grassos (?) i astuts que han sabut fer-se un lloc privilegiat al costat dels WASP autèntics. És clar que sinó sempre ens queda el model de Ginsberg, el jueu que renuncia a la tradició dels pares per fer-se budista i conquerir la carretera americana amb la seva actitud queer.  La carta és plena d’unes referències al poeta beat (i a Goya, i a la música de Pergolesi, i a Swedenborg!) que en realitat són les opinions de Bellow sobre un dels seus fills literaris.

They were just American youngsters. His greatest satisfaction was that everything was so American. It was, too -an all-American production.

El germà de l’ancià vol ser el perfecte americà, “oblidar” les seves arrels a la part oest de Chicago, els noms de les germanes mortes. Opta per donar-ho tot a la seva nova família no-jueva, a la seva esposa goyim (equivalent de paio en terminologia jueva) que li promet pau domèstica i abundància de béns. Prefereix dedicar-se al jogging i als negocis de fiabilitat dubtosa a recordar  d’on ve -i Philip  acaba mort, ofegat mentre fa flexions en una trista cel·la.  Així doncs, tot el que queda de la pròpia identitat amb el pas dels anys és una mare jueva que ha perdut el nord i el geni -el Molloy de Beckett també té una mare vegetal, ho recordeu?- i el regust amarg de la traició fraternal. En definitiva l‘americanització es paga cara i l’alternativa (és a dir, l’exili al Canadà) es viu amb disgust. Després d’empapar-nos una mica de cultura americana ens preguntem què passa amb el famós melting pot americà, caldo de tot i de res que funciona només a mitges i que és incapaç d’evitar que alguns ciutadans  expirin desesperats, ennuegant-se amb el seu propi peu.

FacebookTwitterGoogle+Compartir

També pot interessar-te...

  • L'any 2008, David Gálvez va entregar dos manuscrits a l'Editorial Males Herbes. El primer que van publicar va ser Cartes mortes, una mena d'epistolari dirigit a un destinatari que mai no respon. Res no és real, que va arribar a les llibreries tots just fa uns mesos, és  un diari situat en…
  • Teju Cole era una de les estrelles convidades del Festivaletteratura, com a mínim per a nosaltres. Autor d'Every Day is for the Thief (publicada a Nigèria el 2007, tot i que als EUA es va publicar aquest 2014) i Open City (2011), l'escriptor nigerio-estatunidenc va aterrar a Mantova per parlar de les seves dues ciutats:…

Comenta

Categoria: Ressenyes

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>