Harry Gelb: matèria primera

La Revolució, pel que semblava, era una cosa que calia fer dins un mateix, en un mateix, per un mateix, al voltant d’un mateix, sobretot sexualment, però també mentalment i a més, en tot moment, també mentre rentàvem els plats o cagàvem.

Hi ha estones en què el símil entre Jörg Fauser i Harry Gelb, autor i protagonista de Matèria primera (Labreu, 2013), se’ns fa gairebé inevitable. Dos aspirants a escriptors que batallen per fer-se un lloc en el món cultural alemany, que beuen com cosacs i que tenen una visió tan àcida com tendra d’aquest cúmul de follons que és la vida: vista la magnitud de la tragèdia, no tenim gaires dubtes a l’hora d’etiquetar Matèria primera com una novel·la autobiogràfica i el seu protagonista com un alter ego subtil i matisat de l’escriptor de Frankfurt del Main.

FauserMitjana

Tot parteix d’una idea: Harry Gelb, ionqui intermitent alemany, individu extensament dispers però amb certa habilitat per agafar distància amb les coses, vol fer alguna cosa a la vida. I una de les poques que sap fer sense morir d’apatia és escriure. Però Gelb és d’aquells escriptors que creuen que els han de passar coses, que hi ha d’haver revolucions i perills i vicissituds perquè la ploma s’activi i flueixi amb la finesa d’un Dostoievski i l’espontaneïtat d’un Fante o un Kerouac. En busca d’aventures, doncs: és així com comença un viatge errant per alguns dels passatges mítics de la contracultura dels anys 60 i 70 (Istanbul, Frankfurt, Berlin), recol·lectant històries que li permetin escriure la Gran Novel·la del Segle XX.

fauser-artikel-410

Sembla que no l’escriu, però sí que ens regala un conjunt d’anècdotes impagables d’aquells anys d’efervescència política: opiòmans polititzats, fans incondicionals de Mao Zedong, devotes del yin yang i hippies que es dediquen a despilfarrar el budget familiar per trobar la Pau Espiritual. El fragment que explica el final de la relació de Gelb amb una tal Sarah, que també fa palès l’abisme que hi ha entre l’aspirant a escriptor i alguns dels aspirants a revolucionaris que es va trobant, és canela fina:

La Sarah es posava morena als camps de naps en comunió amb la mare Terra, mentre jo em tornava a fotre amfetamines i em tancava a la meva habitació amb Burroughs, Fallada i llibres sobre narcotràfic, envoltat pel fum dels cigarros; tenia les cortines corregudes i seguia tots els moviments de la Sarah. Naturalment, també llegia les seves cartes i ja feia temps que havia identificat el meu enemic mortal, un d’aquests mocosos, vaig suposar, que l’Ede i jo havíem plomat a Istanbul, aquests beneits del love & peace amb els seus sacs de dormir, les guitarres, les seves bajanades sobre Woodstock, el togetherness, el karma. Mai no em vaig refiar d’aquests paios. Tots volien fotre un clau ràpid, especialment aquells que es passaven el dia parlant de la consciència. Ommm. Recorrien el tercer Món amb els xecs del papà, finançats per les càries, Standard Oil i la indústria armamentística, mentre predicaven l’ascetisme, els brots de soja germinats, el yin i el yan i les radiacions còsmiques. Paràsits. Intentava fer-ho entendre a la Sarah, però amb això només empitjorava les coses. S’estava allà asseguda amb els seus pantalons bombatxos i interrogant el Yi jing, llençant penics anglesos. I això va continuar durant nits senceres, i sempre em mirava amb ulls brillants cada vegada que em fotia un parell de Ritalin.

És a través de la perspectiva de Gelb, personatge del món fictici que abraçaríem fins l’infinit, que ens endinsem en un retrat particular, espontani i francament perplex d’una època de gran efervescència política. Cinisme i tendresa, utopia i degeneració, drogues i consciència política, el pas de l’anarquisme a la subcultura com a potència comercial, Baader-Meinhof i el budisme zen, escriptors beat i cases ocupes, nostàlgia i metamfetamina i al bell mig Harry Gelb, que només volia fer alguna cosa amb la seva vida. Tot i ser una novel·la complexa, a vegades fins i tot feixuga, la qualitat d’aquesta primera edició de Fauser en català es deu, en gran part, a l’excel·lent traducció d’Ignasi Pàmies. Jorg Fäuser ens presenta el panorama dels anys 60 i 70 amb un estil directe i mordaç, totalment desproveït d’idealismes i basat en la seva pròpia experiència vital: matèria primera, sense ornamentacions ni decorats.

FacebookTwitterGoogle+Compartir

També pot interessar-te...

  • “Sabrem que ens hem convertit en un país normal quan lladres jueus i prostitutes jueves condueixin els seus negocis en hebreu” David Ben Gurion Tel Aviv Noir és una col·lecció de contes negres ubicats a la ciutat israeliana de Tel Aviv-Jaffa. Forma part de la Noir Series que l'editorial independent Akashic Books…
  • ATENCIÓ! Semblava complicat però aquí les tenim: ens apuntem al carro de les llistes de finals d'any. Avui us oferim la llista dels millors llibres ressenyats de l'any i demà penjarem la dels millors llibres que, per motius que s'allunyen absolutament de la seva qualitat literària (són tant o més…

Comenta

Categoria: Ressenyes

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>