família Lambert: nosaltres també

If you don’t end up liking each one of Franzen’s people, you probably just don’t like people.

David Gates (New York Times) sobre la novel·la The Corrections de Jonathan Franzen

Si no t’acaben caient bé tots i cadascun dels personatges de Jonathan Franzen, és possible que siguis un ésser misàntrop que odia la humanitat. És improbable, de fet, que hagis arribat a llegir The Corrections (2001), novel·la amb la qual Mr. Franzen va entrar per la porta gran a la galeria de must nord-americans i, el que és més important, a l’orla de hits immortals d’Els de dalt. Subcribim doncs aquesta apreciació de David Gates, escriptor i crític literari al NYT Review of Books. I afegim que la simpatia que ens generen els protagonistes de la novel·la, per molt que es tracti de parelles d’ancians del Midwest, banquers yuppies depressius, chefs adictes al sexe adúlter o irresponsables que només pensen en sucar el melindro, es deu a un sentiment molt fort d’Empatia. Empatia en majúscules: pels que es contradiuen, pels que haurien de ser feliços però no, pels que fracassen, pels que es passen la vida fugint dels seus pares només per descobrir que en són una copia maldestre.

franzen

The Corrections és com agafar Flaubert o Stendhal i posar-los a escriure sobre la societat americana del XXI. Zero innovacions formals, tema més clàssic que anar a peu -una família, els Lambert, i els intríngulis interns dels seus membres- i un desenvolupament més o menys lineal. Lluny de resultar un tostón arcaic, provoca l’agradable sensació de saber exactament què s’està llegint i què se’n pot esperar. I en avançar el tema, de fet, no només no decep sinó que supera expectatives. The Corrections crea un món que podria ser perfectament el nostre (el meu, el teu, etc.) a partir del relleu dels personatges, dins la psique dels quals se’ns dirigeix amb un punt d’ironia a l’estil de David Foster Wallace en versió continguda i elegant:

It [The Corrections] creates the illusion of giving a complete account of a world, and while we’re under its enchantment it temporarily eclipses whatever else we may have read. (David Gates)

Efectivament: Franzen genera la il·lusió de donar-nos el recompte complet d’un món, i eclipsa temporalment qualsevol cosa que puguem estar llegint. L’atmosfera creada per Franzen és tan palpable, l’evolució psicològica de cada personatge tan acurada, el seu patiment tant real, que ens entren ganes de travessar el paper, plantar-nos a St. Jude o a Philadelphia i consolar Enid i Alfred Lambert, o els seus fills Chip, Gary i l’estimadíssima Denise, amb un gran i empàtic “Jo També”.

Jonathan-Franzen-006

Jonathan Franzen

Implícit en aquest drama familiar quotidià no podia faltar el retrat de la societat ianqui. Franzen en parla en clau generacional, pares vs. fills, a través d’una família separada per la gran Frontera que divideix l’Amèrica profunda de l’Amèrica cool de les costes. Els tres descendents dels Lambert fugen a la que poden de la llar paterna, en part per deixar enrere una Amèrica provinciana i poc atractiva. Un país paral·lel habitat per gent grassa, lletja, desarreglada i ignorant que creu encara en uns valors arcaics i que celebra el nadal amb un delit vergonyós.

En aquest sentit, Gary Lambert -el fill banquer, casat, tres fills, casa adosada a suburbi de Philadelphia- és l’encarnació més obvia del materialisme orientat a chasing the perfect cool. Gary menysprea el populacho que, com ell però amb menys diners, es creu amb dret de perseguir the identical pursuit of feeling extraordinary, el somni Americà que hauria d’estar restringit a una èlit:

and meanwhile the sad truth was that not everyone could be extraordinary, not everyone could be extremely cool; because whom would this leave to be ordinary? Who would perform the thankless work of being comparatively uncool?

A l’altra banda del ring tenim el pare d’en Gary, el senyor Alfred Lambert, que va ser un respectable enginyer abans que la decadència física i mental l’apartés de la lucidesa. Un home de principis, de la vella escola, que encara valorava l’austeritat i la feina ben feta. Un home que òbviament mai va saber comunicar-se amb els seus fills ni satisfer la seva dona: mariconades les justes, que estem a terra de red necks. Un home que, el dia que va veure un treballador de la seva empresa de ferrocarrils dient-li a un altre “take it easy”, i fent pauses per cafè i fumant en horari laboral, va veure també un món sòlid de Gent Com Cal caient a trossos. (A mi m’agradaria gravar la reacció d’Alfred Lambert en un poc probable viatge seu a la Grècia actual, però això ja són figues d’un altre paner).

Alfred i Gary, father and son, dues generacions que es repel·leixen i que es reafirmen en la seva seguretat de no ser com l’altre. Il·lusió que s’esquerda paulatinament quan Gary es descobreix amb horror mimetitzant actituds del seu pare: passant llargues hores a l’oficina per evitar l’ambient familiar, veient La Depressió Clínica treure el cap amenaçadorament, sent poc més que un enemic pels seus fills. L’etern dilema del free will contra la dictadura dels gens.

franzen wallace

Altures: Jonathan Franzen i David Foster Wallace

Les correccions, però, podrien ser moltes: les que Chip Lambert -the failure- intenta fer al guió cinematogràfic que escriu eternament, basat en la seva experiència com a professor progre seduït per una alumna i caigut en desgràcia. Les que Enid Lambert voldria efectuar en el seu marit Alfred, malalt de pàrkinson, depressiu i apàtic. La GRAN correcció que porta Denise Lambert a viure una vida més lliure i digna, etcètera. En tot cas, ens sumem -ara sí- a la febre Franzen, i assegurem que aquest llibre és, serà i haurà estat un exemple claríssim de gimnàstica cerebral de la bona, de la que ens recorda why we read serious fiction in the first place.

FacebookTwitterGoogle+Compartir

També pot interessar-te...

  • Quan vaig donar el nom al taulell principal, em van enviar un paio que no era en Morgenlander ni en Kornfeld, i que no tenia cap relació amb el cas Stanhunt. De fet no era cap paio. Era una tia, una mossa, una dama; no sé mai com ho he…
  • “Sabrem que ens hem convertit en un país normal quan lladres jueus i prostitutes jueves condueixin els seus negocis en hebreu” David Ben Gurion Tel Aviv Noir és una col·lecció de contes negres ubicats a la ciutat israeliana de Tel Aviv-Jaffa. Forma part de la Noir Series que l'editorial independent Akashic Books…
  • Ens trobem amb Gary Shteyngart a la Llibreria Calders, una tarda de divendres. Fa bon dia, són les quatre de la tarda, tenim tant la vida per endavant com el dinar batallant a l’estómac. La parada a Barcelona és una de les últimes de la gira europea d’Shteyngart, que ha…
  • Sempre he pensat que això de la Great American Novel era una cosa que només els ianquis podien inventar-se. Una novel·la llarga, èpica, convincent, que descrigui un món concret i universal que parli, a fi de comptes, de la pròpia identitat dels Estats Units d'Amèrica. Evidentment, molts països tenen els…
  • ATENCIÓ! Semblava complicat però aquí les tenim: ens apuntem al carro de les llistes de finals d'any. Avui us oferim la llista dels millors llibres ressenyats de l'any i demà penjarem la dels millors llibres que, per motius que s'allunyen absolutament de la seva qualitat literària (són tant o més…

Comenta

Categoria: Ressenyes

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>