Tony Webster – He Never Got It

I survived. “He survived to tell the tale” – that’s what people say, don’t they? History isn’t the lies of the victors, as I once gibly assured Old Joe Hunt; I know that now.  It’s more the memories of the survivors, most of whom are neither victorious nor defeated.
M’imagino Julian Barnes escrivint les últimes línies de The Sense Of An Ending. Primer “there is unrest”. Després una pausa dramàtica. Finalment: “there is great unrest”. Jo ho hauria posat en majúscules: Great Unrest. O GREAT UNREST, a la desesperada. O great hunrest, relativitizant-ho en plan Cortàzar. Però Barnes és un home elegant. En tot cas, a mi m’hauria agradat fer una aparició estelar i fer-li uns copets a l’esquena.

Si anem per parts, el primer que us diria és que ho deixéssiu tot i corréssiu a comprar-vos el llibre en qüestió: The Sense Of An Ending, Julian Barnes, 2011, Booker Prize, bla-bla-bla. Ho exageraria dient-vos que us prenéssiu un whiskey o un Sumial. El llibre és, ras i curt, un repàs de la vida d’Anthony Webster duta a terme pel mateix Anthony Webster: de la misma infancia a la vida reposada actual. Una biografia que Barnes ens presenta com totalment ordinària: Anthony Webster és un home normal, que ha tingut un divorci tranquil,  que es porta bé amb la seva filla i que no recorda haver trencat mai un plat. Tot comença a embolicarse quan rep una carta d’un bufet d’advocats que l’obliga a recordar, i a indagar, i a recordar encara més i bla-bla-bla. Un gran drama urbà gestionat amb aquella ironia britànica que tant ens agrada. Arromangueu-vos les mànigues.

El Tema en majúscules és una gran reflexió sobre el temps i la memòria, la creació dels propis mites i la construcció artificial d’imaginaris idíl·lics sobre nosaltres mateixos, on ens autovisualitzem com Tereses de Calcuta que viuen en illes plenes de sorra blanca i palmeres i cocos. Es posa un èmfasi a vegades excessiu en les imperfeccions i els trucs de la memòria per retenir allò que ens retrata més guapos i oblidar allò que mostra la nostra cara més fosca, però el tema, senyores i senyors, està portat amb una exquisidesa envejable. Intuïm, de fet, que molts dels records són autobiogràfics, perquè, a una entrevista a The Paris Review molt anterior a la publicació del llibre, Barnes explica moltes anècdotes que són exactament iguals que les de la novel·la. En tot cas, encendrem un ciri perquè que les memòries genuïnes i viscudes només siguin les innocents.

En tot cas, cosa seria. Fil argumental in crescendo que mai oblida l’elegància, plantejament impecable, èpica catarsi final, tragèdia shakesperiana versió actual, aquella contenció britànica que es manté fins i tot en els moments més escandalosament desesperants: Barnes, definitivament, ens agrada. La trama és molt de l’estil Incendies de Mouawad però amb un antidramatisme dramàtic, portada amb tota la xispa i l’estil que pot emanar d’un gentleman que a Anglaterra és considerat afrancesat i, a França, massa britànic. Respect.

FacebookTwitterGoogle+Compartir

Comenta

Categoria: Els homes i els dies

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>