be writing

Don’t be a writer, be writing. Amb aquesta frase, que podria ser d’anunci de Nespresso o de Nike però és del senyor Faulkner (Mississipí, Deep South, època lost generation), l’autor d’El soroll i la fúria (1929) es posiciona a favor de la mort de l’autor en tant que figura eterna i omnipresent. Aquesta mort simbolitzava la mort del narrador omniscient en tant que instància narrativa per excel·lència, la típica tercera persona que et diu què veu, quan i com, que et presenta les situacions ficcionals en tant que situacions fetes i mastegades i converteix el lector en un feliç individu que observa el que passa sense cap mena d’esforç: passivitat total, diumenge a la tarda, adormir-se al sofà.

La mort del narrador omniscient com la mort de Déu, com la mort de la capacitat deística de fer o deixar de fer. Això en Faulkner ja no existeix; no tant, com a mínim. Efectivament, Faulkner deia que a El soroll i la fúria el que havia començat a parlar havia estat el Benjy, el tontet que ens representa a tots nosaltres en tant que decadència humana. Però entenem-nos, havia començat a parlar ell, no Faulkner en boca de Benjy sinó el mateix idiota, tot solet. És clar, que un idiota que és totalment incapaç d’interpretar què passa al seu voltant expliqui una història comporta que el lector passiu que, un diumenge a la tarda, es disposa a llegir Faulkner com qui llegiria Flaubert o Benet i Jornet doncs caigui en una desesperació profunda i digui “NO” per sempre més. Perquè el mateix Faulkner va reconèixer que en el capítol que parla Benjy no s’entén res de res. Vull dir que així qualsevol es deprimeix i ja comença a rajar de la tonteria del segle XX i de l’elit literària i la injustícia humana. De fet, és per això (perquè ell veia que no s’entenia res de res) que Faulkner va escriure un capítol des del punt de vista dels altres dos germans, en Quentin i en Jason. I, per acabar d’arrodonir-ho, en va escriure un a mode diví: via narrador omniscient.
 

Un cop entens que no es pot intentar llegir El soroll i la fúria entenent el que passa i situant els personatges a cada moment, tot és bastant més tranquil i la novel·la té tots els números per ser un descobriment molt prometedor. El tema és el de sempre: la decadència de l’aristocràcia del sud dels EEUU durant la primera meitat del segle XX (la Guerra Civil Americana, entre 1861 i 1865, va deixar ben clar que el model triomfant era el del nord: el sud era escòria) i la decadència moral d’una societat que es desintegra per segons. Però el Mèrit majúscul de Faulkner és el de la tècnica formal: tot el tema de les cursives en tant que alteració del temps, l’espai o el narrador, els canvis de punt de vista constants i els no-entendre-res inicials es van transformant en una espècie de impressió general (i això sona molt místic jo sóc molt antimístics, sigui dit) quan aconsegueixes sentir el text i no llegir-lo. Vull dir que no hi ha descripció, al final és pura qüestió d’ambient, de creació de climes. Il·lustracions de la realitat tant caòtiques com la realitat mateixa. Vaja, que God bless America, tu.
FacebookTwitterGoogle+Compartir

Comenta

Categoria: Llibres sobre llibres

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>